Fulles d'alzina
El domini mediterrani correspon a més de la meitat del territori. Comprèn la zona baixa de l'altiplà central, el sistema pre-litoral i el litoral. En aquest domini les plantes estan adaptades a la calor i la sequera estiuenques. Els boscos són perennifolis, la vegetació té fulles petites, dures i sovint punxents, per reduir al màxim la pèrdua d'aigua per evapotranspiració. Són boscos amb gran quantitat de massa vegetal, atapeïts i amb una quantitat important d'arbustos i lianes, però que al mateix temps són poc productius. És a dir, que són boscos fràgils que si es veuen alterats, ja sigui pel foc o per la seva explotació, els costa molt de recuperar-se, si es que ho poden arribar a fer. Els arbres més significatius són l'alzina (Quercus ilex) i la surera (Quercus suber).
L'ecosistema més característic és l'alzinar, un bosc dens amb l'alzina com a arbre predominant i amb
una gran varietat d'arbusts en el sotabosc: el llentiscle (Pistacea lentiscus), l'arboç (Arbutus unedo),
el marfull (Viburnum tinus), l'aladern (Rhamnus alaternus)... També hi ha abundància de lianes
com l'arítjol (Smilax aspera), la vidiella (Clematis flammula), el lligabosc (Lonicera implexa) o
l'heura (Hedera helix). Per sota també s'hi poden trobar plantes com el galzeran (Ruscus aculeatus), la
rogeta (Rubia peregrina) o l'esparreguera (Asparagus acutifolius). L'estrat herbaci sol ser molt pobre per la
manca de llum a nivell del sòl. Tot plegat confereix a l'alzinar una massa força compacte i impenetrable, amb
plantes adaptades a les condicions rigoroses de dèficit hídric del domini mediterrani.
La sureda és un ecosistema força similar a l'alzinar, amb la particularitat que ja des d'antic s'explota el
suro de les sureres. Aquesta explotació (cada vuit-deu anys es talla el suro de l'escorça) comporta que sovint
hi hagi un sotabosc molt més pobre que en l'alzinar, per tal de facilitar l'accessibilitat als arbres, tot i que en el
indrets més ben conservats es poden trobar brucs (Erica sp.), estepes (Cistus sp.), així com les
plantes esmentades per l'alzinar.
Hi ha diverses variants de l'alzinar d'acord amb els petits microclimes, amb domini d'unes espècies o d'unes altres.
Quan aquest ecosistema original és alterat per l'acció humana, facilitant l'arribada de la llum a l'interior,
llavors s'afavoreix la implantació d'altres plantes, com els pins, que esdevenen ràpidament dominants.
Aleshores les comunitats més habituals són les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) i de pi pinyoner
(Pinus pinea).
Les pineda és un ecosistema poc dens, on arriba molta llum i no es crea un ambient ombrívol, i
pràcticament no existeix el sotabosc. Les pinedes han estat tradicionalment explotades gràcies a la fusta o els
pinyons, i actualment constitueixen el bosc més comú als Països Catalans, tot i que en la majoria de casos
es tracta de boscos secundaris.
A les planes al·luvials, en comptes de trobar l'ecosistema originari es troben sovint plantacions de caducifolis, com
els pollancres (Populus sp.) o els plàtans (Platanus sp.), per a l'explotació de la fusta, ja que
són espècies de creixement ràpid.
Quan el bosc es degrada es forma la màquia o la garriga, tot i que en els terrenys on la reserva hídrica
és molt escassa possiblement pugui formar la vegetació característica de la zona, adaptada a aquesta
escassetat d'aigua i sòl.
La màquia és una comunitat arbustiva esclerofil·la (adaptada a la manca d'aigua) alta, densa i
ombrívola. Algunes de les plantes característiques d'aquesta formació vegetal són el
margalló (Chamaerops humilis), que és l'única palmera autòctona d'Europa; el garric
(Quercus coccifera); el llentiscle (Pistacea lentiscus), i l'ullastre (Olea europaea), entre
d'altres.
Una altra formació vegetal característica de la degradació del bosc mediterrani és la garriga.
És una comunitat vegetal dominada quasi exclusivament per garric, una mata rabassuda que forma una massa molt tupida i
ombrívola que impedeix el desenvolupament d'un estrat herbaci ben constituït. Normalment la garriga es troba
sobre terrenys calcaris. Algunes plantes que poden acompanyar el garric són el romaní (Rosmarinus
officinalis) i el bruc d'hivern (Erica multiflora). Si la garriga es troba en substrats silícics llavors
les plantes acompanyants poden ser estepes (Cistus sp.), el bruc boal (Erica arborea) o la bruguerola
(Calluna vulgaris). Si la degradació va a més, apareix la brolla de romaní o d'estepes i brucs,
segons el tipus de sòl, la proximitat a la costa i l'altitud. Les brolles són comunitats amb gran varietat
d'espècies reunides en poca superfície, moltes d'elles aromàtiques, totes arbustives i de fins a un
metre d'alçària màxim. En aquesta formació vegetal esclarissada, adaptada a les condicions
d'insolació més dures del domini mediterrani, hi trobem plantes tan conegudes com la farigola (Thymus
vulgaris), la sajolida (Satureja montana), la sàlvia (Salvia officinalis) o l'espernellac
(Santolina chamaecyparissus), tan presents en la cuina mediterrània. També hi podem trobar d'altres
espècies com les estepes (Cistus sp.) i els brucs (Erica sp.), i sovint també plantes punxants
com l'argelaga (Genista scorpius) o la gatosa (Ulex parviflorus).
 El patrimoni natural |
 Vida animal |