Sardana
El ball forma part de les festes pràcticament en totes les seves manifestacions. Catalunya disposa d'una gran
riquesa de balls: poden ser de gresca o de lluïment, de gala o de disbauxa, de plaça o d'envelat, de caire
lúdic o religiós...
Els balls acostumen a tenir un caràcter més popular i les danses, més solemne, però en
ambdós casos es tracta de manifestacions molt antigues.
A Catalunya la primera referència a un ball o dansa es troba en les pintures rupestres de la cova del Cogul (les
Garrigues), que daten de 7.000 anys aC. Aquestes pintures representen un grup de dones que, al voltant d'un home, executen un
moviment, probablement al so d'una música. De les danses de caràcter ritual tenim notícia al Llibre
de contemplació, de Ramon Llull, on parla d'una sèrie de balls i instruments
que acompanyaven l'adoració de Déu. En el segle XIII apareix la paraula balla en textos escrits i,
més endavant, cap al 1330, el mot dansa. En el Llibre vermell de Montserrat hi ha un recull de deu cants
perquè els pelegrins poguessin cantar i dansar a l'església. Les danses van acompanyades d'una mena de
notacions coreogràfiques, les més antigues conegudes. De fet aquest còdex és l'únic recull
medieval conservat amb danses religioses a Europa.
En parlar de danses, la primera referència que s'ha de fer és la de la sardana.
La sardana és originària de les comarques de l'Empordà i de la Selva. Es tracta d'una dansa molt antiga.
En el Llibre vermell (segle XIV) apareix la primera referència escrita al Ball rodó, possible antecedent
de la sardana. Segons Aureli Capmany, però, la sardana com a tal apareix en el segle XVI. Cap a l'any 1850 es va
començar a estendre arreu de la geografia catalana.
És una dansa pròpia dels diumenges i dies festius, tant als pobles com a les grans ciutats. El conjunt
instrumental que interpreta sardanes i altres balls populars és la cobla. Es tracta d'un conjunt instrumental on
predominen els instruments de vent. La cobla moderna la componen onze músics i dotze instruments. Generalment
s'utilitzen els següents: un flabiol, un tamborí, dos tibles, dues tenores, dos cornetins o trompetes, dos
fiscorns, un trombó i un contrabaix. Com que sempre hi ha compositors de sardanes que n'escriuen de noves, el
repertori és molt extens. Destaca La sardana de les monges i La Santa Espina, la qual va ser prohibida
després de la Guerra Civil pel fet que era popularment considerada com a himne nacional català. Entre els
sardanistes més importants cal destacar la figura de Pep Ventura. Aquest músic empordanès
incorporà diverses reformes i compongué més de quatre-centes sardanes.
La sardana la componen dues parts, l'una dita curts i l'altra, llargs. Els balladors s'agafen les mans formant rotllana, de
cara al centre, i es mouen de costat mentre marquen els compassos de la música puntejant amb els peus. El
número de balladors és il·limitat i de qualsevol edat, qualsevol pot entrar en el cercle, sempre a
l'esquerra de l'home.
Uns altres balls destacables són la jota, que es troba molt estesa a les Terres de l'Ebre (Tortosa, Ascó, la
Fatarella, Ulldecona), el ball de gitanes del Vallès, el contrapàs (Prats de Lluçanès, Tremp..),
el ball de les Almorratxes (Lloret, Castellterçol), etc.
En un sentit religiós, romanen les moixigangues. Pel Roser, solen actuar majorales, a Ulldemolins. S'hi ha d'afegir el
ball dels falcons i el ball dels óssos, a més d'altres de molt importants com la Dansa de la Mort representada
a Verges.
També cal destacar el ball de bastons, que l'executen colles de balladors acompanyats de bastons que piquen entre
ells, fent una bella i complexa coreografia. El ball de bastons és la dansa tradicional més antiga que encara
es balla. Les primeres referències escrites daten del segle xii: l'any 1150, durant el banquet de noces del comte
Berenguer iv, es va fer un ball de bastons. Els bastons, que acostumen a tenir mig metre de llarg, són fets de fusta
d'alzina seca. Tradicionalment s'ha ballat acompanyat del so de les gralles i el tabal, però de vegades també
amb el flabiol, el violí, l'acordió o el sac de gemecs. Els picarols, els cops de bastó i de vegades
també els crits dels balladors completen l'acompanyament musical.
Durant el franquisme el ball de bastons, com les altres manifestacions de la cultura catalana, va patir un moment de
letargia, però a partir de l'any 1975, amb el ressorgiment cultural, experimenta una revifada que dura fins als
nostres dies. Actualment hi ha més de noranta colles a Catalunya. A Tàrrega i Gelida, entre altres municipis,
hi ha importants grups de bastoners.
Són abundants els esbarts dansaires, que estan dedicats a conservar i recuperar els balls tradicionals. Aquests grups,
estesos per tot Catalunya, tenen molta cura de la coreografia, els ritmes i el vestuari.
 Folklore, festes i tradicions |
 Calendari de festes i tradicions |