Antic restaurant de l'Exposició Universal de 1888.
Parc de la Ciutadella.
Lluís Domènech i Muntaner
El segle XIX va ser per a Catalunya un segle de guerres civils, de revolucions i enfrontaments socials propis d'un
país en transformació. Catalunya, com la resta de territoris de la monarquia espanyola, va conèixer la
crisi definitiva de la societat feudal. Aquest fet va ser motivat per la introducció de les idees liberals, que van
defensar un model de societat basat en els principis de llibertat, igualtat i propietat.
L'any 1808, com a resultat de les ànsies imperialistes de Napoleó Bonaparte, les tropes franceses van
traspassar la frontera de Catalunya i van ocupar-ne militarment els llocs més estratègics. Era el primer pas en
la conquesta d'Espanya. Poc després començava la Guerra del Francès, en la qual els exèrcits
napoleònics es feren els amos de l'Europa continental, o bé mitjançant l'annexió directa dels
territoris, o bé convertint-los en vassalls. L'any 1810 va marcar l'annexió de Catalunya a l'Imperi
francès. El territori va quedar dividit en quatre departaments: Montserrat, Boques de l'Ebre, Segre i Ter. Malgrat
això, la majoria de catalans no tingueren coneixença del canvi de poders i van continuar defensant Ferran VII
com a rei.
Més tard, la Constitució de Cadis del 1812 va promoure una iniciativa política de coordinació
dins el territori català que va significar una veritable revolució política. Les Corts van assumir
més sobirania i es van atorgar el dret d'elaborar lleis. La Constitució va aprovar els principis bàsics
del liberalisme: sobirania nacional, divisió de poders, llibertats personals i públiques, i igualtat davant la
llei, pilars ideològics de la Revolució Francesa.
El retorn de Ferran VII va mostrar aviat la voluntat de poder absolut que perseguia la monarquia. El rei es va negar a jurar
la Constitució i va dissoldre les Corts. D'aquesta manera, es va inaugurar una època de constants enfrontaments
entre els partidaris de la revolució (liberals) i els de la contrarevolució (absolutistes), que va estar
marcada pels nombrosos pronunciaments populars.
L'any 1820 es va inaugurar un nou període: el Trienni Liberal (1820-23). Durant aquest temps es va fer jurar la
Constitució al monarca i es va engegar un procés reformista que abolís el règim senyorial,
suprimís els delmes i establís desamortitzacions. Però Ferran VII, amb el suport del clergat i el sector
conservador de la societat, va aconseguir tornar al poder absolut de què els monarques havien gaudit en el passat.
S'iniciava així l'anomenada Dècada Ominosa (1823-33), on els darrers intents de resistència de l'Antic
Règim van quedar del tot ofegats.
El problema de la successió a la corona d'Espanya es va plantejar quan el rei, davant l'evidència que
només tenia una hereva, Isabel II, va abolir la llei sàlica (prohibició al regnat via femenina). El
conflicte va comportar un enfrontament entre els isabelins, partidaris d'Isabel II al tron (liberals) i els defensors d'una
monarquia absoluta, anomenats carlins per considerar successor Carles M. Isidre, germà del rei. Començava la
Primera Guerra Carlina (1833-40), dominada per la clara dissidència i oposició entre dues concepcions diferents
de la societat liberal que s'estava forjant: la republicana i la carlista.
En el marc d'aquesta guerra civil es van produir nombrosos incidents de caràcter antireligiós. L'esclat
anticlerical republicà més important a Catalunya va comportar l'assalt a nombrosos monestirs i convents amb
l'objectiu de desmobilitzar les extenses possessions de terra de l'Església. Això afavorí la
promulgació de desamortitzacions de béns eclesiàstics que van tenir molt de ressò. Una de les
més polèmiques fou la desamortització de Mendizábal (1836), en què es va subhastar el
patrimoni dels clergues entre la burgesia urbana i rural, i en conseqüència es va dinamitzar la producció
agrària i es va consolidar la propietat privada. A Catalunya, tot i que la repercussió va ser menor, la venda
dels béns del clergat va comportar la creació d'edificis d'ús públic (mercats, casernes,
instituts) allà on antigament hi havia espais ocupats per l'Església.
Durant el mandat d'Isabel II, la revolució liberal marcava diferències, unes de tall més moderat i
altres de tall més progressista, respecte a com s'entenia la Constitució, el control parlamentari o l'amplitud
del sufragi. La Segona Guerra Carlina (1840-68), que només va tenir lloc a Catalunya, fou l'espai on confluïren
aquestes vicissituds. La consolidació de la propietat burgesa i les formes en què s'estructurava el sistema
polític liberal eren els punts de controvèrsia més importants. Però els acords no arribaven i
l'any 1868 esclatà la Revolució de Setembre que, encapçalada pel general Prim, enderrocava la monarquia
dels Borbó i segellava la renúncia de la reina Maria Cristina (mare d'Isabel II) a la regència.
Un any més tard, el general Serrano i les juntes revolucionàries van protagonitzar un pronunciament
insurreccional que no va ser capaç de fer ombra al projecte polític que s'havia iniciat. Al contrari, la
Constitució de 1869 responia a unes idees de tall més democràtic i liberal. A més, establia el
sufragi universal (només per a homes) i propiciava que el republicanisme vigent a les darreres dècades de segle
optés per un cert reformisme social i s'erigís com a referent per a la descentralització de Catalunya en
relació amb l'Estat espanyol. Durant els anys següents van esclatar diversos conflictes, com la revolta federal o
l'avalot de les quintes (sistema pel qual un de cada cinc minyons catalans s'incorporava de manera obligada a
l'exèrcit espanyol), que van fer evidents les discrepàncies internes entre els dirigents monàrquics
espanyols i els republicans catalans.
L'any 1873 es va declarar la Primera República Espanyola amb Estanislau Figueres al capdavant, polític de caire
moderat. D'aquesta forma, també, quedava palesa la importància que des de llavors assumiria el republicanisme a
Catalunya. Algunes setmanes més tard, els federals més intransigents van intentar proclamar l'Estat
Català. En veure que la iniciativa no va tenir èxit, els rebels van promoure l'aixecament cantonalista, dins un
federalisme radical, i van provocar el desgast general dels governs federals. Pi i Margall, primer, i Salmerón,
després, van haver de dimitir com a presidents posteriors a Figueres, i fou Castelar qui n'assumí la
presidència. Però el tarannà autoritari d'aquest governador va precipitar un altre cop les picabaralles.
En aquest context, hi va haver un altre cop d'Estat –el del general Pavia (1874) –, es va instaurar Alfons XII
com a rei d'Espanya i es va iniciar la Tercera Guerra Carlista.
L'any 1874, amb la reimplantació de la dinastia borbònica, s'inicià el període de la
Restauració. El seu artífex, el conservador Cánovas del Castillo, va crear un règim
polític fonamentat en el bipartidisme i el torn pacífic. A la llarga, però, la tendència
consistí a assegurar els candidats escollits, a través del falsejament de les eleccions, instaurar el
caciquisme i provocar l'abstenció d'àmplies capes de la població.
A Catalunya, la restauració monàrquica fou ben rebuda per les classes dirigents catalanes que militaren
activament en les files dels partits dinàstics i obtingueren càrrecs polítics importants. Un altre
sector, però, va continuar conservant un arrelament al republicanisme de tall més federal i progressista.
Aquesta fou la raó del sorgiment de diferents associacions catalanistes que reivindicaven un règim
autonòmic per a Catalunya. L'objectiu va ser propiciar la creació d'un moviment i un partit polític que
aplegués els corrents més destacats del catalanisme. Naixia el catalanisme polític sota el guiatge de
Valentí Almirall. Però ben aviat van sorgir
discrepàncies internes sobre la presidència d'Almirall, que acusaven de poc catalanista. Arran d'aquest
malestar es fundà una nova agrupació catalana més radical: la Lliga de Catalunya. Aquells que s'hi
adheriren reivindicaven l'oficialitat de la llengua catalana, així com l'execució d'una política
exclusivament catalanista. Amb la popularitat que poc després van assolir, fundaren la Unió Catalanista (1891)
com a entitat coordinadora de tots els nuclis catalanistes comarcals i regionals. El catalanisme va esdevenir una ideologia
amb un programa, uns símbols, uns mites i una bandera pròpia, que va quedar fixat en el programa de les
Bases de Manresa de l'any 1892.
Dins d'aquesta conjuntura política favorable, Catalunya va conèixer en el decurs del segle XIX les
transformacions econòmiques i socials derivades del procés d'industrialització. Encara que la
revolució industrial catalana s'havia iniciat en el segle anterior, sota la influència anglesa, fou en aquesta
centúria quan va assolir el màxim desenvolupament. La indústria tèxtil i cotonera va ser
capdavantera durant tot el període, especialment important a poblacions com Manresa i Vilanova i la Geltrú,
seguida per la metal·lúrgia, la indústria paperera (a Olot i Igualada, entre altres) i el suro (a la
meitat nord del litoral català). Durant les darreres dècades del segle, aquestes transformacions van desembocar
en una sèrie de canvis positius que van dur a parlar d'aquesta època daurada com el període de la
febre d'or. En aquest moment també es construeix una
densa xarxa ferroviària, iniciada ja en el tram Mataró-Barcelona l'any 1848, s'amplien carreteres i s'aplica
l'energia del vapor al transport per terra (ferrocarril) i per mar (vaixells de vapor).
Malgrat aquesta conjuntura, la crisi iniciada en la banca catalana, incapaç de controlar el seu sector financer, i les
ànsies especulatives de la burgesia industrial, va situar ben aviat l'economia catalana en un estancament a les
darreries del segle.
La població augmentava arran d'aquest impuls econòmic i es situava a les ciutats, on cada cop es reclamava
més mà d'obra, i a poblacions llindars a les riberes dels rius (el Llobregat, el Cardener o el Ter), en les
colònies industrials. Aquestes colònies de
població varen ser teòricament creades per tal de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de
treball dels treballadors. Però des d'una perspectiva històrica, la manera real en què foren formulades
mostra una clara voluntat de control dels obrers per part dels patrons.
Al camp, alguns pagesos catalans van assolir una vitalitat temporal gràcies a la plaga de la fil·loxera que assetjava França, encara que, anys
més tard aquesta va esdevenir el seu propi problema. El sector agrari va haver de patir les conseqüències
de substituir tots els seus ceps en els camps i va participar en noves revoltes rabassaires contra els propietaris de les
terres.
Des del punt de vista social van aparèixer dues classes importants: la burgesia i el proletariat. La burgesia
industrial es va consolidar durant el segle XIX com una classe comerciant, banquera i propietària dels mitjans de
producció (terrenys, fàbriques...). De tall liberal i conservadora, la burgesia industrial catalana va ser
partidària de la llei i l'ordre i, per aconseguir-ho, es va organitzar protegint els seus interessos mercantils. A poc
a poc, es varen anar allunyant dels liberals progressistes, aquells que representaven la classe mitjana. L'enfrontament entre
els dos grups o tendències es va fer palès en la successió de períodes de control per part dels
uns i dels altres. El Sexenni Democràtic (1868-1874) va ser format per l'ala republicana progressista, i la
Restauració borbònica (1874-1898) va retornar el poder al príncep Alfons de Borbó, a qui donava
suport el sector burgès més moderat.
Oposats a aquesta classe social, el proletariat va mostrar, durant les primeres dècades de segle, els problemes
salarials i laborals que estava patint. El moviment obrer es va organitzar a poc a poc per defensar la seva classe de les
condicions de treball i vida extremament dures a què estava sotmesa. Les jornades laborals eren de dotze a catorze
hores diàries durant sis dies a la setmana; els llocs de treball es trobaven en pèssimes condicions de
seguretat i d'higiene; els nens i les nenes s'incorporaven al treball des dels set anys i moltes vegades no cobraven sou; els
salaris eren de subsistència i es diferenciaven entre homes i dones. La carn i el peix eren productes inabastables per
a la classe obrera, que s'alimentava bàsicament de pa i verdures.
Les primeres expressions obreres de protesta es van donar amb les pràctiques ludistes o antimaquinistes, aquelles que
entenien la màquina com a competidora i generadora d'atur. Aquestes protestes van dur, per exemple, a la
destrucció de fabriques a Alcoi l'any 1821.
Durant la tercera dècada del segle apareixen les primeres associacions obreres que, tot i ser clandestines, van
impulsar el mutualisme (creació de societats de socors mutus), el cooperativisme (creació de cooperatives de
consum i producció) i el sindicalisme. L'any 1855 tot aquest procés es va fer evident amb l'èxit de la
primera vaga general obrera del sector tèxtil, la primera de tota la història contemporània a Catalunya.
Durant el sexenni democràtic posterior, les tesis internacionalistes revolucionàries pròpies del
marxisme i de l'anarquisme van entrar amb força. L'obrerisme català aviat es va decantar cap a les tesis
apolítiques i antiestatals pròpies de l'anarquisme i va deixar en segon lloc les postures socialistes. L'any
1870, fruit d'aquesta agitació i presa de consciència política cada cop més forta, es va celebrar
a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol i es va constituir formalment la Federació Regional Espanyola de
l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) que, en poc temps, va tenir federats més de 15.0000
obrers.
A la dècada dels noranta hi va haver una sèrie d'actes terroristes d'inspiració anarquista, com el del
general Martínez Campos i el Liceu de Barcelona. Aquests fets van provocar la detenció i execució de
militants i la pràctica desaparició de l'anarquisme durant un bon grapat d'anys.
Aprofitant la pèrdua de les últimes colònies espanyoles l'any 1898, el catalanisme polític va
començar a adquirir unes estratègies més regionals i un programa d'afirmació de la
consciència nacional catalana.
La constitució de la Lliga Regionalista (1901), amb Enric Prat de la Riba com a principal dirigent, va significar
l'establiment d'una important força política a Catalunya. Amb un programa clarament pragmàtic, la Lliga
va posar fi al predomini de partits monàrquics espanyols i va establir definitivament l'hegemonia de les classes
benestants –tant liberals com conservadores– en un mateix ideari catalanista. Aquest projecte va esdevenir un
autèntic moviment de masses que es va difondre per tot el territori i que va comportar, uns anys més tard, la
constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914). Aquesta institució es va crear, en principi, per federar
les quatre diputacions provincials en un sentit estrictament administratiu. A la llarga, però, va acabar representant
per primera vegada des del Decret de Nova Planta la primera institució de govern català reconeguda a l'Estat
espanyol.
A tots els canvis econòmics i socials que la societat catalana va anar experimentant en el transcurs del segle XIX,
s'hi van afegir les transformacions de les ciutats, que patien el gran creixement demogràfic al seu voltant.
L'enderrocament de les muralles i la planificació de nous espais habitables, com el dissenyat en el Pla Cerdà de Barcelona, són una mostra evident
d'aquesta situació. També cal destacar que, arran d'aquestes transformacions, Barcelona va ser la seu de
l'Exposició Universal de l'any 1888. Aquest gran esdeveniment es va dur a terme al Principat com a evidència
del procés capdavanter, modernitzador i industrial que experimentava el territori català, a diferència
de la resta de l'Estat espanyol.
Per la seva banda, el moviment obrer es començava a recuperar després de la dura repressió que havia
patit en l'inici de la Restauració. A finals de segle, el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i la UGT
(Unió General de Treballadors) no van aconseguir eliminar l'hegemonia anarquista que altre cop impregnava el moviment
obrer. L'anarquisme sindical esdevenia l'instrument d'unió dels treballadors i les treballadores, i la CNT
(Confederació Nacional del Treball), la plataforma en la qual s'organitzaven pel reconeixement dels seus drets. L'any
1890 es va celebrar, per primera vegada a la història, el Primer de Maig: el dia de reivindicació internacional
dels treballadors.
A tombants de segle, la crisi colonial de l'any 1898 va fer posar el punt de mira, per part del govern centralista, cap a
altres territoris estrangers. El Marroc, concretament la zona minera del Rif, va ser un dels espais escollits.
La crida a files de reservistes catalans per a la conquesta del nou territori africà va produir grans tensions
socials. La majoria dels obrers forçats a marxar no va poder redimir-se mitjançant els quints; suma de diners
amb la qual un reservista podia quedar exempt de ser reclutat. La marxa obligada de molts civils, abandonant les seves feines
i les seves famílies, va comportar una gran indignació general. A Barcelona, la reacció popular de
rebuig a la mobilització de reservistes es va convertir en un moviment espontani de contestació conegut com la
Setmana Tràgica (1909). Durant aquests dies l'explosió de desordres va caracteritzar-se per la crema
d'esglésies i convents, ja que l'església era considerada còmplice del govern, i per la formació
de barricades per tota la ciutat. La revolta es va estendre en poc més d'una setmana per altres comarques i va acabar
amb la repressió, condemna i execució dels revoltats. Entre ells, el destacat anarquista Francesc Ferrer i
Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna a Catalunya.
Durant les tres primeres dècades del segle XX es va configurar la consolidació i disseminació del
procés d'industrialització iniciat en el segle XIX. Això va tenir molt a veure amb
l'electrificació que es va dur a terme a les terres catalanes, amb la gran construcció d'embassaments al
Pallars i la Noguera. Paral·lelament, va tenir lloc una millora en la productivitat i una major diversificació
industrial. El nombre i l'organització dels obrers va augmentar el seu pes dins el conjunt de la societat catalana.
Naixia un sindicalisme de masses que lluitava per canvis laborals i socials.
L'any 1910 es va fundar la CNT, organització que va heretar les tradicions apolítiques del proletariat
català i es va basar en una ideologia “revolucionària”. Dins les seves consignes es va apostar per
l'acció directa i la vaga general, ambdues enteses com a instrument de canvi social.
La CNT va protagonitzar importants moviments vaguístics. L'any 1919 va tenir lloc la vaga de la Canadenca (central
hidroelèctrica), que es va estendre després a altres sectors (empreses de gas o d'aigua), generant un clima de
conflictivitat greu. La resposta de l'Estat no es va fer esperar i en va decretar l'estat de guerra, fet que va acabar amb
actes violents contra patrons i burgesos per part dels obrers. Paral·lelament, es va crear el Sindicat Lliure;
sindicat del govern que, propiciat per la patronal, es va enfrontar al sindicat anarquista. Tot aquest malestar va comportar
un període d'intensos enfrontaments socials que ha estat conegut com l'època del pistolerisme (1919-1923).
En aquesta creixent onada de protesta social, es va desencadenar un nou cop militar propiciat, aquesta vegada, pel general
Primo de Rivera, l'any 1923. Al principi, la dictadura va tenir l'ampli suport de la burgesia catalana que, des dels sectors
més conservadors fins als més liberals, va tenir l'esperança que es restablís l'ordre i la pau
social. Amb els anys, les excessives mostres de rebuig a l'autonomia de Catalunya que propugnava el general van causar el
consegüent rebuig dels poders catalans a la dictadura. El règim havia aconseguit posar la CNT fora de la llei,
reprimir enèrgicament el moviment obrer, prohibir els partits polítics, suprimir la democràcia
parlamentària i totes les garanties constitucionals, i reprimir els signes de catalanitat; prohibició de la
bandera catalana, de l'ús públic del català, supressió dels ajuntaments i dissolució de la
Mancomunitat. A més, l'animadversió social que havia despertat el règim per part del sector d'esquerres
(més moderat) i del moviment obrer (més radical) havia estat una tònica constant durant tot el
període de regència. Així, les posicions independentistes que durant l'any 1922 havien constituït
l'Estat Català van portar a terme diverses accions contra la dictadura. Paral·lelament, el grup contestatari La
Bandera Negra va projectar un cop d'Estat contra el rei Alfons XIII l'any 1926; fet que és conegut com el complot de
Prats de Motlló, dut a terme pel futur president de la República Catalana Francesc Macià.
A partir de l'any 1929, la dictadura de Primo de Rivera s'enfonsava abandonada pels nombrosos sectors de les classes
dominants que hi havien donat suport, entre els quals l'exèrcit i el mateix rei. Les classes estudiantils també
mostraren el seu descontentament i, tot plegat, va fer que l'any 1930 el general optés per dimitir. En el seu lloc es
va col·locar el general Berenguer, que tenia per missió el retorn a la normalització constitucional.
La fi de la dictadura va suposar un procés de canvi en la vida política del país. Alhora, la davallada
progressiva de la monarquia quedava en evidència, circumstància que fou aprofitada pels partits de
l'oposició per reunir-se i signar el conegut Pacte de Sant Sebastià, l'any 1930. Els socialistes i republicans
espanyols i catalans es van reunir amb la intenció de constituir un comitè revolucionari que preparés
l'adveniment de la República i, en el territori català, l'autonomia de Catalunya de la resta de l'Estat
espanyol. El 12 d'abril de l'any 1931 es van convocar eleccions municipals: les candidatures republicanes triomfaren a quasi
totes les grans ciutats de l'Estat espanyol. La proclamació de la República Catalana, el 14 d'abril de 1931, va
obrir un nou període dins de l'estrenat Estat federat espanyol. Amb l'establiment d'aquest nou règim
republicà s'iniciava un període d'àmplia autonomia per a Catalunya que quedava palès en
l'establiment d'un govern polític autònom: la Generalitat de Catalunya. Aquesta institució va ser
liderada per Francesc Macià i formada majoritàriament per representants d'ERC (Esquerra Republicana de
Catalunya). Una de les tasques polítiques més importants va ser l'elaboració d'un nou Estatut
d'Autonomia, conegut com l'Estatut de Núria, perquè va ser en aquesta vall pirinenca on es va redactar.
En l'àmbit social es van obrir tota una sèrie de serveis d'assistència i de previsió. En
l'àmbit econòmic es va establir una llei de contractes de conreu per fer més accessible la propietat al
conjunt de rabassaires. Des del punt de vista cultural i d'ensenyament es va construir tota una xarxa de biblioteques, es va
començar a normalitzar el català i es va implantar l'educació mixta a les escoles, entre altres
reformes. Tanmateix, el nou règim va haver d'afrontar una sèrie de dificultats derivades de l'oposició
dels partits més conservadors, que pretenien retallar les aspiracions autonòmiques de Catalunya.
Aquestes discrepàncies polítiques i socials anaren lligades, durant els primers anys d'autonomia republicana,
amb una crisi econòmica generalitzada en tots els països industrialitzats. Es generava una disminució en
la producció i en les inversions i s'entrava en un moment crític de les taxes d'atur.
L'any 1932 es va produir el primer cop d'Estat dels militars espanyols contra la República. El malestar social tornava
a aflorar amb força i provocava una successió d'actes insurreccionals per part de la classe treballadora. L'any
1934 tot això va desembocar en la convocatòria d'una vaga general i en la coneguda insurrecció obrera a
Astúries. La dura repressió que va seguir aquests esdeveniments va anar acompanyada per la remuntada que la
coalició de centredreta espanyola va fer a partir de llavors. S'entrava en el període conegut com el Bienni
Negre (1933-36), on la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) era qui encapçalava el
govern. A partir d'aquest moment, l'Estatut d'Autonomia català quedava suspès, es suprimia el règim
autonòmic i s'empresonava la totalitat de polítics que havien configurat el govern de la Generalitat.
Quan el febrer de 1936 es van tornar a convocar eleccions a Corts, el clima de divisió social era ja definitiu en el
conjunt de l'Estat espanyol. El juliol de 1936 va esclatar un cop militar per part d'algunes guarnicions de l'exèrcit
espanyol establertes a Àfrica, encapçalat pel general Francisco Franco. Amb el suport de la majoria dels
militars de l'Estat i també amb el suport còmplice de l'església i les classes conservadores, es va
iniciar la guerra civil espanyola (1936-1939). A tot el territori, a més, l'esclat bèl·lic va ressaltar
les incompatibilitats polítiques existents entre les forces d'esquerres a l'hora d'enfrontar-se al mateix enemic.
Així, va ser diferent la postura adoptada pel govern català, de tendència moderada, a la seguida per la
força obrera. Amb aquest marc de fons, cal reconèixer que va ser el proletariat qui va assumir el protagonisme
més important a l'hora de sufocar l'aixecament militar, duent endavant un canvi radical en el poder i iniciant un
profund procés revolucionari.
La guerra civil espanyola va quedar emmarcada en el context europeu de l'època, marcat per l'ascens de règims
autoritaris i feixistes molt poderosos, a Itàlia i a Alemanya, per exemple. Aquests països van donar tot el seu
suport al general Franco, l'artífex del conflicte. Altres països que en aquell moment eren titllats de
democràtics, com ara França i Gran Bretanya, varen optar per una política de neutralitat i de
no-intervenció davant l'amenaça que queia davant la República de l'Estat espanyol. Tan sols voluntaris
de les Brigades Internacionals i, amb menor ressò, l'arsenal militar de la Unió Soviètica, feren costat
a les aspiracions republicanes.
El 20 de juliol de 1936, el president Lluís Companys, pressionat per les forces obreres antifeixistes que li exigien
armes, va establir un exèrcit de milícies antifeixistes. A més, es va engegar el Comitè Central
de Milícies Antifeixistes com a forma de govern que representés el conjunt de forces republicanes (ERC, UGT,
POUM, PSUC, ACR i la Unió de Rabassaires) i obreres, sota l'hegemonia de la CNT-FAI.
Des del punt de vista econòmic, la fugida de molts patrons va afavorir que el control de les empreses quedés en
mans obreres i que, a l'octubre del mateix any, es promulgués el Decret de col·lectivitzacions, que legalitzava
aquesta situació i implicava una profunda transformació social. Tanmateix, la guerra, tant al front com a la
rereguarda, va ser protagonitzada per la violència i el constant desacord entre els sectors enfrontats. Per una banda,
unes forces feixistes que van gaudir del suport de les classes benestants i l'església catòlica, i que tenien
com a programa polític restablir la societat conservadora, centralista i autoritària pròpia de l'Antic
Règim. Per l'altra, una classe mitjana republicana que aspirava a reinstaurar el govern republicà
(Generalitat-ERC i PSUC) i unes forces proletàries, encapçalades per la CNT-POUM, que van lluitar per un canvi
profund i una transformació global de la societat. Els desentesos entre sectors diferents d'esquerres van ser encara
més evidents en els Fets de Maig de 1937. Després d'una ofensiva de la Generalitat a la seu anarquista de la
CNT, es va provocar una alteració en la correlació de forces desfavorable als anarquistes i que
reforçava el govern. L'any 1938, l'ofensiva militar de l'Ebre va provocar l'avenç imparable del bàndol
franquista, que l'Exèrcit Popular no va poder frenar. Catalunya, un dels darrers territoris en peu, va ser ocupada de
forma gradual en pocs mesos: primer Tarragona, seguida de Barcelona i Girona.
L'abril de 1939, el General Franco va assumir el poder de tota la Península. Una de les seves primeres accions va ser
posar en funcionament la Llei de responsabilitats polítiques, que declarava il·legals tots els partits
polítics del Front Popular. Alhora, es van suprimir els sindicats i totes les institucions d'autogovern. Amb l'entrada
del règim franquista començava una de les repressions més fortes dins la història de Catalunya:
proliferació de camps de concentració, augment de presos a les presons espanyoles i catalanes, i exili de
milers de persones per començar una llarga etapa negra per al país.
En l'àmbit polític, els primers anys del franquisme van ser marcats per la persecució de tots aquells
ciutadans considerats rojos o separatistes, com els maquis, mitjançant l'aplicació de diferents
instruments legals. Les lleis de responsabilitats polítiques, o l'establiment de la Represión de la
masonería y el comunismo, en van ser el reflex. Un gran nombre de penes de mort van ser executades sota aquestes noves
disposicions jurídiques. Algunes de les més conegudes són les de Lluís Companys l'any 1940 o, la
darrera del règim, la de Salvador Puig Antich, membre del grup armat MIL, l'any
1974.
En l'àmbit econòmic, a la fi de la Guerra Civil l'economia catalana es trobava en una profunda crisi que
ofegava qualsevol iniciativa econòmica que escapés del caràcter autàrtic del Govern. Des del
començament dels anys cinquanta i seixanta es va produir una obertura de l'Estat espanyol en l'àmbit
internacional que va provocar, en conseqüència, la liberalització de l'economia espanyola i catalana, i
l'entrada de més inversió estrangera. Tot i així, aquestes iniciatives no van esmorteir la forta
oposició que destacats sectors obrers i universitaris seguien protagonitzant al llarg d'aquestes dècades (fins
i tot el Govern va haver de declarar un estat d'excepció l'any 1969). El novembre de 1971 es va constituir l'Assemblea
de Catalunya com a plataforma unitària de diferents forces d'esquerres catalanes. Algunes de les seves demandes van
ser l'amnistia general, la recuperació de llibertats democràtiques i el restabliment de l'Estatut de 1932.
L'ocàs del règim es feia cada cop més evident. La caiguda de les dictadures de Grècia i Portugal
(1974) o la presència cada cop més forta de l'organització armada ETA, posaven en dificultat el
manteniment de les estructures franquistes. Fins i tot, amplis sectors de l'església i de la burgesia, addictes fins
llavors al govern, van minvar-hi el suport. La conflictivitat laboral augmentava, i en aquest marc el conflicte sindical de
la SEAT va esdevenir un autèntic símbol de contestació del moviment obrer.
Amb la mort de Franco l'any 1975, la restauració de la monarquia va iniciar un període de transformacions
polítiques que van conduir a les primeres eleccions generals democràtiques. Per a Catalunya, l'aprovació
de la constitució de l'any 78 i la recuperació del seu autogovern van ser l'inici de la seva
normalització lingüística i cultural.
Les eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 1980, van donar la victòria a la coalició nacionalista
de Convergència i Unió (CIU), amb Jordi Pujol com a cap de la presidència. Les relacions institucionals
entre la Generalitat i el Govern central al llarg d'aquests anys han estat plenes de recels. Moltes de les lleis aprovades
per les Corts han reduït les competències de la Generalitat contra lleis aprovades pel Parlament de Catalunya. En
síntesi, l'acció dels governs de la Generalitat s'ha centrat fins al dia d'avui en tres punts: la
creació d'infraestructures, la millora en els serveis públics i l'acció cultural, sobretot en
matèria d'ensenyament. També ha estat important la captació de capitals estrangers que permetessin la
revitalització de l'economia catalana. Tot plegat per aconseguir la normalitat d'un país que només
aspira a ser ell mateix.
Durant el segle XVIII els il·lustrats catalans, tot i escriure en castellà, van contribuir amb els seus
estudis a prendre novament consciència del fet cultural català, establint les bases per a la seva
reimplantació. En el decurs del segle XIX es va iniciar una recuperació literària i cultural sense
precedents lligada al moment de crisi de l'antic règim en l'Estat espanyol. El fruit d'aquest procés va donar
lloc al moviment historicocultural de la Renaixença. La publicació del poema
romàntic Oda a la Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau,
l'any 1833, va marcar l'inici d'aquest moviment, que ben aviat va ultrapassar l'àmbit estrictament cultural. La
Renaixença va trobar cabuda en tot allò que tingués a veure amb la conformació del sentiment, la
llengua i la cultura catalana.
Com el seu propi nom indica, la Renaixença es va oposar a la decadència cultural i literària precedent
per tornar a néixer. Renéixer era en aquests moments cercar el llegat cultural i literari del passat medieval,
el moment històric projectat com el de màxima creació literària. És per això que
una de les iniciatives que es va recuperar va ser l'antic certamen literari dels Jocs
Florals, l'any 1859. Alguns dels literats més representatius de l'època van ser Jacint Verdaguer, en
poesia; Àngel Guimerà, en teatre, i Narcís Oller, en novel·la.
Paral·lelament a la consolidació de la Renaixença, la recuperació de la identitat nacional de
Catalunya va fer-se palesa en la constitució d'un teixit associatiu de caire popular. Mostra d'això n'és
la gran quantitat d'ateneus culturals que van començar a inaugurar-se en aquests moments: Ateneu Català de la
Classe Obrera (1861), Ateneu Obrer de Tarragona (1863) o Ateneu Barcelonès, entre d'altres. En aquests ambients hi van
haver destacades figures com Frederic Soler (Pitarra) o Anselm Clavé. Aquest últim fou el propagador més
important de societats corals formada per obrers, com ara Els Cors de Clavé, la seva pròpia societat coral,
fundada l'any 1845, amb l'objectiu de la formació cultural dels obrers, orientant-los en el lleure.
En l'àmbit cultural es van divulgar els clàssics medievals a partir de la recopilació de literatura
popular com les llegendes o les poesies. Alhora, es van potenciar tots els gèneres literaris i es va normativitzar la
llengua, sobretot des del punt de vista ortogràfic i lexical.
En l'arrencada i expansió d'aquest nou corrent hi van tenir un paper destacat tot un seguit d'institucions com la
Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, l'Acadèmia Catalana, l'Ateneu Barcelonès i la
Universitat de Barcelona, entre d'altres.
Seguint en aquesta tònica, l'excursionisme català també va néixer vinculat al catalanisme i ho va
fer partint de la necessitat de conèixer i difondre el país. L'Associació Catalanista d'Excursions
Científiques (1876) o el Centre Excursionista de Catalunya (1890) van ser les primeres entitats d'aquest àmbit
que van recollir el folklore i el patrimoni cultural català, i en van promoure la defensa.
Durant el segle XIX l'aparició i la divulgació de la premsa en català també es va anar consolidant dins el marc del moviment
renaixentista.
Aquest procés de recuperació cultural i lingüística catalana va tenir lloc en el marc del moviment
intel·lectual i artístic del Romanticisme europeu que, oposat al Neoclassicisme, va propugnar
l'expressió dels sentiments individuals i profunds. La temàtica es va centrar en temes fantàstics i
misteriosos propis del passat medieval. L'estil, encara que lliure, va intentar fer arribar a l'espectador l'ànim
general que ara assumia l'artista: la insatisfacció constant o la perpètua nostàlgia.
Dins del romanticisme van destacar dos corrents oposats: un de confessional i monàrquic, més conservador,
anterior al 1830, i un altre de més liberal i republicà. Ambdós, però, van explorar la realitat
interior de l'artista i van deixar en segon terme la realitat exterior. Alhora, les dues tendències van tenir una
atracció pels obscurs i pels ambients foscos per tal de fer més evident aquesta introspecció.
Aquesta època es va caracteritzar per la curta durada que van tenir els diferents moviments artístics.
Així, el Romanticisme va ser succeït ben aviat pel Realisme. Aquest nou corrent va néixer prenent
com a base d'inspiració els fets històrics de la industrialització, els conflictes socials i
l'aparició del maquinisme. L'escola realista va decidir presentar les coses de la manera més objectiva
possible, no només en l'estil sinó en les temàtiques que es plasmaven: treballadors del camp, de la
fàbrica, misses, escenes familiars i humils, etc. A diferència dels estils artístics que havien precedit
el Realisme, aquest moviment no va ser ben acceptat a l'època, ja que no va magnificar la societat i més aviat
la va degradar, presentant-la plena de patetisme. A Catalunya, Martí i Alsina, Francesc Torrescassana i Joaquim
Vayreda, de l'escola d'Olot, en són bons exemples realistes.
A mitjan segle XIX, van arribar a Catalunya les influències de l'estil impressionista francès.
L'impressionisme provocava una ruptura amb l'art acadèmic realista. Per als autors que es van afegir al nou
art, s'havia de reproduir i plasmar en les obres la impressió de les sensacions visuals. El recurs estilístic
de la llum fou la principal protagonista a les obres, sobretot en el camp de la pintura, on treballar a l'aire lliure era
molt important per poder captar els colors purs. A Catalunya, Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Isidre Nonell en van ser
els precursors.
A finals del segle XIX va tenir lloc el naixement del Modernisme, un estil artístic originat en el context de
la Renaixença que va esdevenir, a Catalunya, un veritable art nacional. La burgesia catalana es va sentir clarament
identificada amb l'art modernista que, sota la influència europea, va explotar temes com la imaginació,
l'exotisme i la fantasia.
La febre modernista va quedar reflectida en la gran quantitat d'habitatges, fàbriques i edificis públics que es
van alçar seguint els seus cànons. Tant l'arquitectura com les arts plàstiques i decoratives es van
caracteritzar pel predomini de la corba sobre la recta, pel dinamisme formal, pel detallisme decoratiu i per la
utilització de temes vegetals. En va destacar també una concepció integral de l'art en què
l'arquitectura, per exemple, es va barrejar de forma harmònica amb el mosaic, el ferro i el vitrall. Altres camps
artístics on aquest estil va tenir lloc van ser la música i la literatura. Santiago Rusiñol, en la seva
Auca del senyor Esteve (1907), va fer una combinació molt original de pintura i escriptura modernistes.
Entre els arquitectes modernistes catalans més rellevants cal destacar els noms de Lluís Domènech i
Muntaner (Palau de la Música Catalana, Hospital de Sant Pau, Museu de Zoologia, Editorial Muntaner i Simó);
Josep Puig i Cadafalch (Casa Macaya, Casa de les Punxes, Casa Ametller), i Antoni Gaudí (que va aconseguir una estreta
relació entre art i natura plasmada en la Sagrada
Família, el Parc Güell o la Pedrera).
El progrés industrial, arquitectònic i cultural que protagonitzava Catalunya en aquests moments es va veure
reflectit en la celebració de l'Exposició Universal a Barcelona l'any 1888. Aquell moment va ser també
l'inici de les inversions de grans firmes comercials.
A la primera dècada del segle XX apareix un nou art estilístic oposat al Modernisme i al Romanticisme: el
Noucentisme. Basat en un retorn al classicisme i en la recerca d'un racionalisme constant, aquest nou estil es va
convertir en un moviment politicocultural sobre el qual es va conformar el catalanisme polític i la seva tasca
institucional. El Noucentisme va presentar-se també com un moviment fonamentalment literari on les temàtiques
es centraven en l'ordre i la intel·ligència. Per primera vegada es defensava un nou classicisme, aquest cop de
caràcter cívic i constructiu.
En arquitectura va destacar la seva monumentalitat, l'abandonament dels elements decoratius i el retorn a unes formes
més clàssiques i austeres. La combinació d'aquests elements va comportar un gust per les
superfícies llises i netes amb contrast amb la producció ornamental pròpia del modernisme anterior. Els
arquitectes noucentistes més rellevants van ser Josep Goday i Rafael Masó.
En l'àmbit literari van destacar literats tan importants com Eugeni d'Ors i Carles Riba. La poesia va assolir alhora,
durant aquest període, un nivell de gran creativitat amb escriptors com Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de
Liost).
A partir dels anys vint van aparèixer els primers textos avantguardistes que, influïts per l'impacte de la
Primera Guerra Mundial, guardaven la voluntat de ruptura amb tots els estils anteriors. És per això que
l'Avantguardisme, com a nova estètica, es va presentar de manera antagònica a tot el conegut fins al
moment, i va cercar constantment la innovació de les fonts estètiques. En va destacar l'obra de temàtica
social d'Isidre Nonell, l'escultor Juli González i els pintors Joan Miró i Salvador Dalí. Aquest
últim artista va quedar englobat poc després en la modalitat de l'art surrealista més marcat. En
l'àmbit literari va destacar l'obra de J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit i Joan Oliver.
Durant la Segona República, la literatura va continuar en un bon moment creatiu amb figures tan destacables com
Salvador Espriu, Joan Oliver o Teresa Pàmies.
En arquitectura, el Noucentisme, de tendència cada cop més academicista, va rebre l'influx del
Racionalisme, un art pensat segons la utilitat de les seves produccions. A Barcelona va aparèixer el GATPAC
(Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés i l'Arquitectura Contemporània). Entre els seus
impulsors va destacar Josep Lluís Sert.
Tots aquests moviments però, es varen veure estroncats per la guerra civil espanyola. Finalitzada la guerra va
començar la dictadura del general Franco i la repressió cultural i lingüística durà
gairebé quatre dècades. Tanmateix, van aparèixer ràpidament fissures que, d'una manera
clandestina, es van organitzar per produir a tots nivells: literari, artístic, etc. L'any 1959 es va editar la revista
Serra d'Or, que durant molts anys hauria de ser la més important trobada d'expressió en
català.
A partir dels anys seixanta, i aprofitant una certa obertura del règim franquista, la cultura catalana va aconseguir
una certa normalització. Va destacar el paper portat a terme per la institució Òmnium Cultural, ja que
va donar subvencions a projectes catalanitzants, o el fenomen de la Nova Cançó. A més van
aparèixer editorials especialitzades en la publicació de llibres en català, així com tot un
ventall de destacats escriptors catalans: Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig i
Baltasar Porcel, entre d'altres.
En el darrer terç del segle XX, la producció cultural va ser molt nombrosa i diversa. Des d'un punt de vista
més contemporani, va destacar la renovació portada a terme amb motiu dels jocs olímpics celebrats a
Barcelona l'any 1992. Arran d'aquella cita esportiva, arquitectes italians, anglesos i japonesos van canviar la fisonomia
dels espais més emblemàtics de la capital i van aportar un gran salt arquitectònic, econòmic i
qualitatiu a la ciutat. En el camp de les arts plàstiques, el disseny més exclusiu va quedar obert per a
Catalunya, que es va conformar com a escenari d'un dels panorames artístics internacionals més rellevants.
En l'àmbit literari, hi va haver tota una sèrie d'escriptors que van assolir un èxit remarcable. En
narrativa, figures com Vicenç Villatoro i Quim Monzó; en poesia, representants com Miquel Martí i Pol, i
en teatre, autors com Josep M. Benet i Jornet, entre d'altres. Les arts escèniques també van presentar creadors
de gran talent en cinema i música.
La recuperació de l'autonomia va permetre, no sense esforç, el restabliment de la premsa i altres mitjans de
comunicació en català, com els dos canals televisius, TV3 i Canal 33. Alhora van néixer nombroses
emissores de ràdio i diverses publicacions de diaris i revistes en català: de tall oficial, de barri,
contrainformatiu...
 L'arribada a la modernitat |
 Folklore, festes i tradicions |