Com la majoria dels bandolers de l'època, aquests dos famosos bandolers van començar la seva activitat amb una quadrilla que robava a traginers i marxants dels camins. Des de 1607, Rocaguinarda va esdevenir la màxima figura del bandolerisme català, posant-se al servei de nobles i eclesiàstics nyerros en diversos conflictes feudals, lluitant contra els cadells i col·laborant amb comtes contra les mobilitzacions dels seus vassalls. Es diu de Joan Serrallonga que els seus delictes foren més cruels, que va centrar les seves vandalitats en segrestos, mort de bestiar, tallar nassos a delators i gran quantitat d'assassinats. Serrallonga també va gaudir del suport nobiliari nyerro, però va haver d'estar a l'exili per fugir de les tropes reials. A l'exili va tenir el suport de carboners, pagesos i pastors que el guardaven en bordes. A diferència de Rocaguinarda, que va ser nomenat capità dels terços espanyols en remissió dels seus actes, Serrallonga fou detingut i executat. El Rector de Vallfogona li dedicà un sonet molt conegut:
L'arribada a la modernitat |
Dos segles plens d'esdeveniments |