Corpus de sang
Les decisions de caire polític, econòmic i social adoptades pel rei Ferran II s'han considerat claus per al
redreçament. Malgrat això, Catalunya arribava esgotada a l'inici de l'època moderna i deixava de
representar la nació forta i consolidada que era en el passat medieval. Des de l'any 1516, Catalunya quedava associada
a la dinastia dels Àustria, que posseïa un enorme imperi a Europa, Amèrica i Àsia.
Els Habsburg van instal·lar la seva cort a Castella,
aleshores el regne més fort demogràficament i econòmicament per diverses raons: d'una banda, Castella es
beneficiava dels ingressos derivats de la Conquesta de les Amèriques; de l'altra, Catalunya, que encara no s'havia
refet de les conseqüències de la recent guerra civil, havia quedat relegada a una posició marginal,
allunyada dels centres de poder. La política centralista i castellanitzant que l'imperi volia imposar contrastava amb
l'absentisme crònic del rei i els seus funcionaris. En el seu lloc el rei va col·locar la figura del virrei o
lloctinent. Per aquest motiu, durant el segles XVI i XVII, Catalunya va aconseguir mantenir les seves institucions
polítiques i, a més, va generar una important activitat teòrica i pràctica de caire
institucional. Tanmateix, les Corts, símbol encara del compromís confederal i pactista, cada cop eren menys
convocades, però la Generalitat de Catalunya, en
contrapartida, es convertia en l'òrgan de govern més representatiu del Principat. També es va constituir
el Consell Suprem d'Aragó (1494), que féu de pont entre el rei i la Corona d'Aragó. Al principi
tingué una voluntat consultiva, però amb el temps es convertí en un instrument per imposar la voluntat
del rei en els seus territoris.
En l'àmbit social, el segle XVI s'inicià amb una lenta recuperació demogràfica, sobretot arran de
la immigració occitana. La base de l'economia continuava sent el camp, que va incrementar la producció
gràcies a l'augment de la superfície cultivada i per la supressió de tècniques com el guaret.
Malgrat això, la gran massa de jornalers i camperols continuava sent molt pobre. No obstant això, apareixia una
nova categoria, els pagesos benestants, aquells que per la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) treballaven sota el
règim d'emfiteusi (usdefruit de la terra a perpetuïtat) i vivia en els masos. La noblesa es trobava cada cop més allunyada de la cort i de la possibilitat
d'obtenir càrrecs administratius, així que, tot i que continuava mantenint un fort poder econòmic i
jurisdiccional, basat en el control de gairebé el 50% del territori, va veure reduïdes les seves rendes i els
seus privilegis, amb una situació econòmica precària. Així mateix, l'estament eclesiàstic
va perdre part del control de les seves directrius i possessions, i els monestirs van quedar vinculats a les
províncies castellanes.
Més enllà de les conjuntures concretes, el problema de fons era la crisi del sistema feudal que durant aquest
segle encara romania amb força.
Aquesta crisi es feia evident en la violència i la conflictivitat social. A l'interior del territori la
situació va desembocar en un fenomen social força estès a tot Europa i de gran importància a
Catalunya: el bandolerisme. Diversos bàndols
s'enfrontaven violentament, entre ells els més coneguts són els nyerros, que defensaven els drets senyorials, i
els cadells, representants de les ciutats i de la pagesia. També existia un bandolerisme popular format per sectors
marginats de la pagesia, que, sota les ordres dels senyors, creaven quadrilles d'homes dedicats al saltejament de masies i
camins. El relleu i el tipus de vegetació de Catalunya resultaven molt útils per als refugis, tan necessaris
per a aquestes quadrilles. Els bandolers escollien els passos dels camins més transitats per assaltar traginers,
comerciants i els combois que transportaven importants quantitats d'or i plata del rei per les despeses militars de la Corona
a Flandes i Alemanya; després es refugiaven a les zones muntanyoses (el Montseny, les Guilleries...). De 1600 a 1630
va ser l'època daurada del bandolerisme, el temps dels famosos Perot Rocaguinarda i Joan Serrallonga, entre d'altres.
A les ciutats, la gran burgesia (els "ciutadans honrats") continuava mantenint una actitud conservadora i defensiva davant
els seus privilegis rendistes. Els grups socials que estaven per sota seu eren els mercaders, els botiguers (principalment
drapers i mercers de seda) i els artistes.
La indústria i el comerç van viure, durant el segle XVI, un procés de recuperació i
expansió arran de la potenciació en els sectors de la llana, el vidre, el cuir i el ferro. Malgrat això,
la major part de la gent continuava vivint de la terra. La corona hispànica havia organitzat el comerç amb
Amèrica en benefici de Castella, en règim gairebé de monopoli exclusiu, on tan sols alguns ports com el
de Sevilla o Cadis, tenien accés a les transaccions. Catalunya no tenia el dinamisme econòmic suficient per
participar en l'anomenada carrera d'Índies i, per això, la producció autòctona, encara controlada
pels gremis, fou exportada bàsicament al continent europeu. No seria fins ben entrat el segle XVIII que la sortida de
productes catalans vers l'Atlàntic es faria realitat.
Les institucions de Catalunya eren les mateixes que durant la baixa edat mitjana. Les Corts cada vegada eren menys
convocades, a causa de l'absència del rei, i els greuges presentats eren cada cop més nombrosos. La Generalitat
va mantenir i augmentar el seu poder, introduint en aquest període més tributs: la bolla (impost sobre el
comerç i la producció de teixits), el dret del General (sobre les importacions i les exportacions), etc. Tot
aquest entramat limitava el poder del rei a Catalunya i, encara que aquestes institucions es presentaven com a defensores de
les llibertats del Principat, en realitat defensaven els privilegis i els beneficis d'interessos personals.
Però la inseguretat no només desolava el camp. Durant els segles XVI i XVII varen ser freqüents al litoral
els atacs de corsaris del Magrib o de l'Imperi turc. Els pirates, a diferència dels corsaris, eren delinqüents
que actuaven per lliure i no estaven legalitzats per cap Estat. L'amenaça de les seves incursions a la recerca de
botins i captius ha quedat plasmada a la costa catalana en un element arquitectònic: les torres de guaita o torres de
moros, des de les quals els vigilants alertaven la població dels possibles atacs.
Així mateix, arran de la política de conversió religiosa dels Reis Catòlics, durant les dues
primeres dècades del segle XVI es bategen forçosament una gran quantitat de mudèjars (sarraïns) que
passen a anomenar-se moriscos (musulmans convertits al cristianisme). Com que aquesta assimilació fou un
fracàs, quasi un segle més tard, l'any 1610, se'n decretava l'expulsió (uns 300.000 aproximadament).
Encara que la incidència de l'expulsió va ser menor al Principat que a València i a Aragó, es va
deixar sentir en l'agricultura i l'artesania.
En el terreny polític, les relacions entre Catalunya i la monarquia hispànica es van anar degradant
progressivament. L'any 1560 s'havia produït un canvi d'orientació general en la política de Felip II, que
va comportar un deteriorament de les relacions i, més endavant, el trencament definitiu. Les institucions catalanes i
els sectors de les classes dominants del país restaren al marge del nou model d'integració nobiliària i
aristocràtic, així com de l'eix econòmic i comercial, que s'havia desplaçat del Mediterrani a
l'Atlàntic. Amb Felip III (1598-1621), es produïren molts conflictes entre l'administració reial i les
institucions del Principat, ja que els virreis assumiren competències que no els pertocaven.
El rei Felip IV va deixar el govern des del començament del seu regnat, l'any 1621, en mans del comte-duc d'Olivares,
qui va portar a terme una política imperialista a la recerca del domini absolut de Castella. Per això va
centrar la seva atenció a trencar les defenses fiscals dels regnes de la Corona catalanoaragonesa, integrant-los en un
model centralista i autoritari. En el memorial secret escrit per Olivares l'any 1624 queda recollit el seu pensament
reformista i les línies per a la consolidació del règim monàrquic: sistema d'aliances
matrimonials, imposició de les lleis de Castella, imposició dels quints (impost a pagar que equivalia a una
cinquena part de les rendes dels municipis catalans) i el que més tard es coneixeria com la Unió d'Armes,
és a dir, la creació d'un únic exèrcit distribuït per tots els regnes. La política
exterior del comte-duc fou tan desencertada com la interior i va provocar una espiral de tensió cada cop més
aguda entre les pretensions de Castella i les aspiracions catalanes.
En el marc de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) que assetjava bona part del continent, esclatava
el conflicte bèl·lic entre la corona espanyola i França. Aquest fet fou aprofitat per Felip IV per tal
exigir l'ajuda i la implicació del Principat amb Castella. Amb el pretext d'una invasió al Rosselló, els
terços castellans van ser enviats a Catalunya, que fou obligada a mantenir i allotjar aquest exèrcit. La
resistència de l'oligarquia catalana a entrar en el conflicte, i la crispació dels pagesos, que veien saquejats
els seus béns, van fer esclatar el 7 de juny de 1640 una revolució popular coneguda com el Corpus de Sang. Amb
el crit "Visca la terra i morin los traïdors" s'iniciava la Guerra dels Segadors: l'alçament dels segadors que
havien acudit a Barcelona a llogar-se com a jornalers contra les institucions i els funcionaris reials. Aquest
alçament s'estengué ràpidament a altres zones de Catalunya. La por d'una intervenció reial que
aprofités la revolta per ocupar el país i anul·lar les institucions nacionals va fer intervenir les
classes dirigents, que van convertir la revolta en un enfrontament amb la Corona. Pau Claris, aleshores president de la
Generalitat, va convocar la Junta de Braços (corts sense rei), que va decidir resistir i posar Catalunya sota la
sobirania del rei de França, Lluís XIII, a canvi d'ajut militar.
Es va proclamar la República catalana, però el domini francès a Catalunya reproduïa els problemes
que havien sorgit amb la monarquia hispànica: allotjament de soldats, nomenament de francesos en els càrrecs de
govern, annexió de territoris... Durant els anys següents, augmentà el sentiment antifrancès, a la
vegada que Felip IV pacificava la seva política. El sobirà prometia respecte a les constitucions i privilegis
en cas de capitulació. L'any 1651 acabava la guerra dels Segadors i es proclamava una amnistia general on Catalunya
tornava a formar part de la monarquia hispànica, conservant les seves lleis i institucions. Malgrat les promeses
polítiques de Felip IV de respectar les institucions catalanes, la guerra contra França, els allotjaments de
soldats, la por de les classes dominants a nous desordres i la política de consens que s'estimulà entre la
Corona i la classe dirigent catalana, provocaren una major intervenció del poder reial a Catalunya.
L'any 1659 es firmava la Pau dels Pirineus. Per aquest tractat Catalunya perdia el Conflent, el Vallespir, el Rosselló
i la meitat nord de la Cerdanya, i es deixava una entrada al lliure comerç entre França i el Principat. La
pesta bubònica dels anys cinquanta, l'anarquia monetària, la pagesia empobrida, les collites destruïdes i
el trist balanç de la la guerra van delmar la població.
L'últim regent de la Casa d'Àustria, Carles II, va dur a terme una política neoforalista, consistent a
retornar els furs i les constitucions pròpies a cada un dels regnes. Catalunya inicià un creixement
econòmic notable, tot i que la població no s'havia recuperat i encara no arribava al mig milió
d'habitants. L'agricultura i la indústria experimentaren un fort desenvolupament: van millorar les tècniques
comercials i de distribució, per exemple amb l'afavoriment en la construcció de vaixells. A mesura que
avançava el regnat de Carles II la situació va anar degenerant i es produïren diversos moviments de
rebel·lió política i social, com per exemple l'alçament dels "gorretes" o dels "barretines"
(1687), motivat de nou pels allotjaments forçats a la pagesia i pels impostos generats per les guerres.
Un altre conflicte successori va amenaçar la Península al tombant del segle XVIII. El
problema comença quan el rei habsburg Carles II mor sense deixar successor directe i la Península es divideix
entre els diferents partidaris. Començava la Guerra de Successió (1702-1714). Castella jurava fidelitat a la
causa centralista de Felip V de Borbó mentre que Catalunya es reorientava cap a la causa austriacista de l'arxiduc
Carles. El problema dinàstic, en el fons, encobria les dificultats per mantenir l'equilibri polític entre les
principals potències europees.
El testament de Carles II a favor de Felip d'Anjou va generar, dins l'àmbit internacional, un ampli front de rebuig
antiborbònic, que es va concretar en l'Aliança de l'Haia (formada per l'Imperi austríac, Anglaterra,
Holanda, Portugal i Savoia), que va declarar la guerra als borbons. L'any 1705, Catalunya i la resta de la Corona
d'Aragó van nomenar l'arxiduc Carles III nou monarca, a canvi de garantir, fos quin fos el resultat de la guerra, les
seves constitucions.
La Guerra de Successió a la corona espanyola, que havia començat com un conflicte internacional, es
transformava així en una guerra civil dins la Península. Tot i alguns èxits inicials, els aliats van ser
derrotats a la Batalla d'Almansa (1707), fet que va comportar l'ocupació borbònica dels regnes de
València i Aragó i la pèrdua de les seves institucions de govern. La guerra europea, en general, era
favorable als aliats; però a l'interior de la Península l'enfrontament bèl·lic era favorable a la
coalició castellanofrancesa.
El Tractat d'Utrecht (1713) va segellar la pau entre les potències bel·ligerants, i Felip V, de la dinastia
borbònica, es va consolidar com a rei d'Espanya a canvi d'importants concessions territorials i econòmiques als
estats aliats. Des d'aquell moment, Catalunya restava sola davant l'enorme potencial bèl·lic de
l'exèrcit borbònic. Una Junta de Braços va acordar la resistència i només dues places
fortes van poder aguantar alguns mesos el setge: Cardona i Barcelona. L'11 de setembre de 1714, després de tretze mesos de resistència, la fortalesa
de Montjuïc a Barcelona cau finalment a mans de les tropes borbòniques. La capitulació de la ciutat donava
als borbons la victòria definitiva, la qual cosa comportà una important repressió sobre els responsables
de la política i la resistència antiborbònica i la implantació final del model absolutista i
centralista tan desitjat per les elits castellanes.
La nova organització política, territorial i fiscal dels Borbons a Catalunya fou recollida en el Decret de Nova
Planta, promulgat per Felip V l'any 1716. El Decret recollia les noves estructures formals del Principat català i
resolia, a manera de càstig, la dissolució de les institucions catalanes (Corts, Generalitat i Consell de
Cent), la construcció d'una ciutadella militar a Barcelona, el manteniment d'un exèrcit d'ocupació
permanent en el territori i la implantació d'un nou tribut: el cadastre. Així mateix, Catalunya era marginada
mitjançant la seva conversió en una simple província i la designació dels seus càrrecs
polítics a mans de dirigents botiflers (addictes als borbons).
La repressió es va estendre també a la llengua i cultura catalanes, que varen patir una política
d'abolició progressiva de la llengua catalana en àmbits com l'ensenyament, l'administració i la cultura.
La llengua castellana, introduïda des dels temps dels Àustria en determinades esferes, s'imposava a la Reial
Audiència i a les escoles. Les universitats de Barcelona, Lleida, Girona, Tarragona i Vic foren tancades mentre que la
universitat de Cervera, premiada per haver simpatitzat amb la causa del nou rei d'Espanya s'erigia com a model
d'ensenyament.
La Catalunya del segle XVIII va viure, doncs, un procés de grans canvis en tots els àmbits que culminava en
l'àmbit polític amb la desnacionalització i la pèrdua d'una major independència. En termes
demogràfics es va consolidar un model, iniciat en l'últim terç del segle anterior, que s'apartava de les
velles estructures i que va comportar un gran creixement: en cent anys la població, cada cop més concentrada al
litoral i les ciutats, es va duplicar. Aquest creixement es derivà de la disminució de la mortalitat i el
manteniment de les altes taxes de natalitat i de nupcialitat. La coincidència amb l'inici de la caiguda dels preus del
blat posa de manifest l'estreta relació de la demografia amb el creixement de la producció agrària i amb
el desenvolupament del comerç i la manufactura.
Durant el segle XVIII, la prosperitat econòmica es va fonamentar en els canvis introduïts en l'agricultura, que
va augmentar la superfície conreada i la comercialització dels seus productes en un mercat que ja havia
esdevingut mundial. Els pagesos deixaven de produir per a l'autoconsum i van començar l'especialització,
principalment la vinya, l'olivera, els fruits secs i l'arròs (al sud de Catalunya), sota uns nous contractes anomenats
de rabassa morta i que anunciaven el pas d'una agricultura de
subsistència a una de mercat. Als estrats més baixos de la societat, a part dels jornalers i els mossos de
camp, hi havia gitanos, esclaus, indigents i delinqüents.
L'activitat artesanal inicià la seva desaparició davant el naixement de la indústria moderna i la
transformació de la manufactura. Durant el segle XVII, s'havia produït una novetat molt important lligada a
aquest procés: el sistema domiciliari, que havia permès escapar de la rigidesa de les ordenances gremials i
significava el primer pas cap a les divisions capitalistes del treball. L'artesà havia començat a treballar a
casa amb instruments molt rudimentaris, transformant una matèria primera que li proporcionava un mercader de la
ciutat. Aquest actuava d'empresari i es quedava amb el producte elaborat. Així, els oficials dels gremis acabaven
confonent-se amb un proletariat industrial naixent que ja no estava subjecte a les limitacions gremials i que portava una
vida força diferent, en no estar sotmès a cap control social.
A la segona meitat de segle, el protagonisme va recaure en les fàbriques d'indianes i tot el que el que tenia a veure amb el sector
tèxtil: draps, lli i cotó, que es concentrava a la Catalunya central (Olot, Terrassa, Manresa, Vic...). La
indústria paperera, que es va ubicar principalment a les riberes de l'Anoia, va conèixer una gran
expansió gràcies a la demanda de paper per a l'administració. La metal·lúrgia també
va créixer amb la proliferació de petites fargues a les valls pirinenques, i la indústria naval va rebre
una bona embranzida amb l'expansió del comerç marítim, sobretot al litoral de Barcelona, el Maresme i la
Selva.
La sortida de la producció va ser possible gràcies a l'obertura del mercat americà promoguda per Carles
III mitjançant el decret de liberalització de 1778, que autoritzava el contacte comercial directe entre els
principals ports de la Península Ibèrica i Amèrica. A través del port de Cadis, primer, i dels
ports catalans, en una segona fase, els catalans abandonaven la seva posició marginal en les rutes cap a
Amèrica.
Catalunya importava productes colonials (cacau, sucre, cotó, tints i cuirs) i exportava mocadors de seda, papers,
barrets i alguns productes metal·lúrgics. Alguns elements van ser claus en l'organització comercial: la
botiga, en tant que cèl·lula d'articulació del mercat regional i encarregada de la distribució i
venda de la producció manufacturera regional; la companyia, que actuava com a empresa mercantil afavorint iniciatives
industrials i promovent els canvis marítims i les assegurances, i la barca, que fou l'empresa de transport
mercantil.
Les conseqüències de la prosperitat es van fer visibles a finals del XVIII, amb un equilibri en la balança
comercial i una forta explosió demogràfica, resultat de l'acumulació d'excedents i, per tant, la millora
en l'alimentació. La població cada cop es concentrava més a les ciutats. El funcionament del mercat
exigia també una seguretat pública i una millora en les comunicacions que quedà palesa en la
desaparició de camins de ferradures o camins de carros i la potenciació d'altres rutes vials.
Aquest dinamisme socioeconòmic propi del set-cents català contrastava amb la jerarquització
política i la revitalització de la societat estamental imposades per la Nova Planta. Davant d'un nou
règim absolutista i corrupte, els moviments socials de protesta popular no es feren esperar amb motiu de
l'aplicació d'un nou impost: el cadastre i contra els abusos de poder de les noves autoritats polítiques
(corregidors i regidors).
Durant els anys de govern de Carles III (1759-1788), les protestes continuades i cada cop més presents en
l'àmbit estatal varen tenir com a resposta lleis més severes i confrontació. A Catalunya les protestes
més significatives foren l'avalot de les quintes
(1773) i els rebomboris del pa (1789).
A finals del segle XVIII, el món occidental entrà en una etapa coneguda amb el nom de crisi de l'Antic
Règim i marcada pels importants trasbalsaments en l'ordre polític, social i econòmic. La
influència de la Revolució Francesa de 1789 arribà ben aviat a terres catalanes, on es van donar
reaccions tant a favor com en contra. La monarquia espanyola va fer un esforç per salvar la vida de Lluís XIV,
cosí del rei d'Espanya, però tots els intents fracassaren i aquest fou guillotinat. La guerra entre
França i Espanya es féu encara més inevitable i l'any 1793 s'inicià la Guerra Gran. Catalunya es
mobilitzava contra l'invasor amb l'ajuda del sometent (organització catalana de gent armada no professional que
actuava com a policia rural) i els miquelets (milícies de caràcter voluntari). Aquestes mesures i la
tècnica de la guerra d'escaramusses feren possible el domini de la situació i van provocar la retirada de
l'exèrcit francès. Catalunya quedava altra vegada exhaurida i endeutada, però els catalans havien
redescobert la seva capacitat d'organització autònoma.
Durant els segles XVI i XVII, la monarquia espanyola va exercir la seva política centralista i castellanitzant
sobre el Principat en el terreny lingüístic i cultural.
Durant aquest període la producció literària catalana va ser escassa i les poques obres que es varen
escriure foren de poca qualitat estètica. La llengua castellana substituí les redaccions literàries
destinades a les classes dominants. Tot i així, el català continuava sent la llengua dominant de la cultura no
escrita, la de transmissió oral, i es mantenia entre les classes populars arran d'una activitat literària
plasmada en nadales, goigs, romanços populars, rondalles i llegendes abundants durant tot el període, com per
exemple el popular Cant dels ocells.
Malgrat això, en el segle XVIII comencen a observar-se símptomes de recuperació cultural que s'han de
relacionar amb les idees il·lustrades. El moviment de la Il·lustració promovia la investigació
científica, l'estudi de les ciències polítiques, econòmiques i socials. En destaquen historiadors
com Antoni de Capmany i lingüistes com Baldiri Reixac, Pere Serafí, Joan Pujol, Cristòfor Despuig, Joan
Timoneda i Francesc Fontanella.
Les minories il·lustrades (els nobles, eclesiàstics i burgesos) foren les que emprengueren la tasca de crear
les institucions culturals a Catalunya. Les més importants foren l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona,
l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts i l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació.
Als països europeus triomfava l'art renaixentista,
però a Catalunya la seva expansió es veié dificultada per l'estancament econòmic i per la
inexistència d'una cort pròpia (que era l'estament que més encàrrecs feia).
El Renaixement promulgava un retorn a les formes del món clàssic. A Catalunya comportà una barreja
d'elements medievals. Durant el segle XVI, els edificis, palaus i esglésies del Principat mantingueren fórmules
encara pròpies del gòtic, marcades per l'amplitud i unitat d'espais, les voltes de creueria, la sobrietat i
geometria, però el llenguatge renaixentista es començava a afegir de forma superficial a les façanes,
portalades i finestres (casa de l'Ardiaca de Barcelona, Torre Pallaresa de Santa Coloma...). Només a finals de segle,
l'anomenada escola purista va incorporar d'una manera més racional el classicisme renaixentista (la capella del
Santíssim a Tarragona i la façana del Palau de la Generalitat a Barcelona són dues belles mostres
d'aquest estil).
En escultura, el retaule major del monestir de Poblet és una obra rellevant. En un primer moment, la pintura a
Catalunya rebrà una influència flamenca, i ben entrat el segle XVI, la influència predominant va arribar
d'Itàlia.
En l'àmbit literari es considera que a partir del segle XVI i fins al XVIII, la literatura popular i tradicional va ser molt rellevant, ja que
fou la manera de transmetre oralment ideologies, creences i històries per a les classes menys benestants. Es deixa
sentir la influència d'Ausiàs March i d'altres autors italians.
En el segle XVIII, la nova organització política, territorial i fiscal dels Borbons impulsada pel Decret de
Nova Planta tingué grans conseqüències en el camp de la cultura, ja que marcava la substitució de
la llengua catalana per la castellana. Aquest canvi fou visible a l'administració, l'escola i la vida pública
oficial.
Malgrat aquest procés de castellanització dels sectors culturals i polítics de Catalunya, el
català va continuar sent la llengua quotidiana de les classes populars del Principat i la literatura catalana es va
mantenir en les seves expressions més populars. El dret familiar, el consuetudinari i el civil també varen
restar al marge de l'abolició empresa pels Borbons.
El XVIII va ser el segle de la Raó, de la Il·lustració, del moviment racionalista, i va comportar un
gran canvi en les maneres de pensar i de fer. El nou corrent de pensament es va interessar per la ciència i va
promoure la investigació científica, l'estudi de les ciències polítiques, econòmiques,
socials... Els canvis en el terreny de la política, l'economia i la societat es van reflectir en les manifestacions
artístiques de l'època. Arran del desenvolupament de les idees de la Il·lustració, Catalunya
començà una certa recuperació cultural. Minories il·lustrades van començar a fundar
institucions culturals que aplegaven pensadors interessats en el foment dels coneixements i els estudis científics. En
aquest context van destacar personalitats com Antoni de Capmany, historiador, filòleg i polític.
L'art del segle XVIII es va caracteritzar per la transició del barroc, que encara va dominar una bona part d'aquesta centúria, al neoclàssic: cansats dels excessos decoratius de l'art
precedent, els artistes neoclàssics es tornen a inspirar en la simplicitat. La influència que arriba a
Catalunya ja no ve d'Itàlia sinó del país veí: França.
 La Diada |
 Dos segles plens d'esdeveniments |