Pantocràtor de Sant Climent de Taüll
L'any 711, petits exèrcits araboberbers desembarquen a Hispània i derroten les tropes del rei visigot
Roderic. És un moment de crisi de la monarquia visigoda, amb la capitulació de la noblesa i l'Església.
La Península, de sud a nord, és conquerida en només catorze anys i l'Àndalus, com els
àrabs anomenaven la Hispània, esdevé la gran potència cultural i econòmica d'Occident fins
ben entrat el segle XII.
Un cop ocupat el territori i després de l'establiment independent de l'emirat (nova organització
política), el domini musulmà va passar per dues grans etapes: el període del califat de Còrdova
(929-1035), durant el qual s'establí l'autoritat màxima, i el període de taifes, que durà tot el
segle XI.
Pel que fa al territori català, la presència musulmana va marcar la diferència entre la Catalunya Nova,
allà on el deix àrab penetrà amb més força, amb places com Lleida, Tarragona, Tortosa i
Balaguer, i la Catalunya Vella, on els sarraïns foren foragitats amb gran rapidesa i la influència musulmana va
ser molt minsa.
Les relacions entre els comtats catalans i el territori musulmà de Catalunya foren molt canviants: per una banda, els
enfrontaments dels sarraïns i els senyors catalans, coneguts com a ràtzies (incursions armades als dos costats de
la frontera per robar o destruir), i de l'altra, els pactes d'amistat i de comerç lliure que s'establiren entre
ells.
Els àrabs van configurar una societat multiètnica i plural centrada sobretot en les ciutats i la vida urbana. Els grups socials més significatius foren: la
burgesia, dedicada a tasques administratives, el comerç i l'artesania; els jueus, dedicats a la banca i la medicina;
els berbers (musulmans considerats inferiors); els muladites (hispanoromanovisigots convertits a l'Islam), i els
mossàrabs (hispanogots fidels al cristianisme), obligats a pagar impostos especials i allunyats de qualsevol
càrrec polític.
Mentrestant, la monarquia carolíngia travessava dificultats internes, fins i tot l'any 888 va ser nomenat rei
Odó, que no pertanyia a la nissaga carolíngia, i així es va trencar amb el principi de successió
via dinàstica (anomenat legitimisme).
Aquest fet afeblí els lligams de fidelitat que tenia l'Imperi a l'estranger i a la zona de la Catalunya Vella. Les
famílies comtals catalanes, que des de feia temps alimentaven una certa voluntat d'emancipació, afavoriren al
trencament progressiu dels vincles d'homenatge amb els descendents de Carlemany. L'any 985, Borrell II (nét de
Guifré) no va rebre l'ajut sol·licitat a la cort franca per fer front a la invasió sarraïna
d'Almanzor davant Barcelona, i aquest fet el va decidir a no renovar el jurament de vassallatge al rei franc; d'aquesta
manera es va inaugurar la marxa cap a la sobirania i independència política de Catalunya.
Els seus descendents, fent ús de l'autonomia de què havia gaudit el seu pare, van portar a terme a partir
d'aquest moment un nou tipus de vinculació política més autònoma i varen governar la totalitat
dels comtats de la Cerdanya, Girona, Barcelona, Berguedà, el Conflent i l'Urgell. Inicialment el mecanisme successori
fou disgregador, ja que tots els fills succeïen al pare i cadascú es responsabilitzava d'un territori,
però amb els anys s'anà imposant un sistema de successió hereditària, basat en la primogenitura,
que fou més efectiu.
En l'àmbit social, el moviment de conquesta i colonització de la Catalunya Vella originà la
formació d'un grup aristocràtic, contraposat a la gran massa de població pagesa. Aquest estament
governant, format per cavallers, nobles, comtes i vescomtes, inicià un procés d'apropiació dels
càrrecs i les rendes públiques. Els camperols, abocats a sobreviure repoblant terres ermes del Pirineu i
Pre-pirineu, van veure cada cop més minvades les seves llibertats, amb una dependència creixent d'aquests grups
governants. S'instaurava el nou règim feudal i es creava una societat d'estructura piramidal, basada en una
sèrie de vincles personals on la principal font de riquesa era la terra. Mitjançant el sistema
d'aprisió, els camperols tenien dret d'apropiar-se d'una terra verge després de 30 anys d'explotació i
possessió. La resta del territori constituïa la propietat pública o terra del fisc, que atorgada pel comte
a un senyor es convertia en un feu. A partir d'aquí, s'hi enviava un representant (el vicari) que en delimitava una
circumscripció (el castrum) i que n'assumia la responsabilitat administrativa i militar així com el
cobrament de les rendes públiques.
Com a resultat de tot aquest procés es dóna una concentració de terres en mans de la noblesa i de
l'església, que inicia el període conegut com la Catalunya feudal. La feudalització de la societat representava la submissió d'amplis sectors de
població a uns pocs senyors mitjançant un sistema complex de xarxes de dependència i fidelitat, les
relacions vassallàtiques, a canvi de gratificacions com ara la protecció militar, judicial o
econòmica.
A grans trets aquests foren els estaments o ordes en què estava dividida socialment i econòmicament la societat
feudal: dos estaments privilegiats, el braç nobiliari i l'eclesiàstic, exempts de pagar impostos i amb el
monopoli dels càrrecs públics, i un tercer estament que incloïa la resta de població considerada no
privilegiada i formada quasi exclusivament per camperols.
Durant els segles X i XI, l'església va continuar mantenint una vinculació directa amb el poder polític
reial, i així es va beneficiar d'un gran patrimoni territorial i de rendes importants. En aquell moment
l'església estava dividida jeràrquicament en l'alt clergat (format per bisbes o abats) i el baix clergat
(monjos i clergat rural). Aquesta acumulació de poder provocà l'animadversió de la noblesa i de les
classes dirigents que veien amenaçat l'establiment definitiu del seu poder social, econòmic i polític.
Una atmosfera de revoltes i lluites internes constants entre les diferents faccions foren el teló de fons d'aquesta
primera etapa medieval. Davant d'aquests fets, l'església, amb la finalitat de pacificar les terres comtals i per tal
de protegir la classe camperola creient i els seus interessos, promogué les assemblees de Pau i Treva de Déu (1027), declarant els espais eclesiàstics immunes a
les confrontacions violentes i armades.
A l'altra banda de la Marca, en els darrers anys del segle X
les lluites internes dins el califat desencadenaren la desaparició i fragmentació de l'Al-Àndalus en
petits estats independents agrupats entorn de dues ciutats: Lleida i Tortosa. La manca d'unió i les intrigues varen
fer que les taifes perdessin poder, circumstància que va ser aprofitada pels comtes catalans per tal d'iniciar un
seguit de croades, destinades a reconquerir les terres musulmanes. Les darreres fortaleses musulmanes, situades a la serra de
Prades i a Ciurana, queien l'any 1153: la seva caiguda posava fi al domini islàmic a les terres catalanes.
La noblesa, també dividida en alta (comtes, vescomtes i barons) i petita (cavallers) posseïa terres en alou (de
propietat lliure i plena) i en feu (normalment es tractava d'un castell amb les terres circumdants o una extensió de
terreny, amb els seus camperols, que el senyor explotava econòmicament), i tenia homes armats al seu servei. El seu
poder quedà concentrat en els castells, i totes les seves prerrogatives foren transmeses de pares a fills per tal que
aquest estament estengués la seva força i poder al llarg dels segles.
La classe camperola va ser la menys beneficiada del règim senyorial. La situació dels camperols podia ser molt
variada: des dels qui eren propietaris d'alous, tenidors de tinences (terres de propietat senyorial), fins a serfs adscrits a
la terra del senyor. La servitud s'estenia per la Catalunya Vella i cada cop més el camperol es veié
forçat a pagar pels serveis quotidians que necessitava; les fargues (establiments on s'obtenia el ferro
mitjançant l'energia hidràulica), els molins, els forns... que a partir d'aquell moment quedaren sota el
monopoli dels senyors. També agreujava la seva situació el fet d'haver de pagar tota mena d'impostos, no
només senyorials sinó també els que cobrien el manteniment del clergat i els edificis religiosos, com
l'impost del delme, que equivalia al 10% de la producció de la collita.
Durant tot el segle XI, el procés de conquesta dels territoris va fer traslladar la frontera cada cop més al
sud i d'aquesta manera es va anar configurant la Catalunya Nova. Davant la presència dels sarraïns, que
amenaçaven ocupar els territoris catalans, la repoblació d'aquestes terres tingué com a novetat
l'atorgament de les cartes de població i franquícia, per les quals es donaven condicions més favorables
a les famílies camperoles que s'hi anaven a instal·lar.
En el segle XII apareix per primer cop el mot Catalonia com a indicador del territori dels catalans, que també
havien annexionat part dels territoris occitans (Tolosa, Narbona, Comenge i el Conflent). La consolidació d'aquesta
expansió territorial, que superava per primer cop els límits de la Catalunya Vella i que havia quedat fixada
per última vegada en el segle X, va venir de la mà de Ramon Berenguer IV en casar-se amb Peronella
d'Aragó, enllaç dinàstic que donà lloc a la unió del Regne d'Aragó i el comtat de
Barcelona: naixia la Corona d'Aragó (1137). Tant el
regne de Catalunya com el d'Aragó mantenien llurs lleis i institucions, però aquesta unió suposà
un impuls expansiu per ambdues societats. De fet, es tractava d'una confederació catalanoaragonesa per equilibrar la
relació de poders a la Península Ibèrica, clarament decantada per Castella. A partir dels regnats de
Ramon Berenguer IV i d'Alfons II (1162-1196) la Corona va consolidar la formació d'un bloc territorial compacte, regit
per un estat fort que progressivament amplià els seus dominis. Amb l'eficiència militar dels almogàvers, es portà a terme una forta
política expansionista en terres occitanes (Bearn, Provença, Rosselló i Gascunya), així com per
la Mediterrània, tant oriental com occidental, arribant a Sicília, Egipte i a l'Imperi bizantí.
Cal dir que durant tot el temps que durà aquesta nova entitat política, la dignitat reial aragonesa
tingué preeminència sobre la dignitat comtal catalana, mentre que el pes polític de Catalunya dins la
Confederació fou superior al d'Aragó fins ben entrat el segle XIV.
En l'àmbit regional, aquest mateix segle representa per a Catalunya la recuperació i reactivació de les
seves ciutats. La majoria dels nuclis urbans eren lliures del poder senyorial ja que depenien directament del poder comtal,
del qual rebien protecció i estatuts de llibertat per als seus pobladors. Això va possibilitar el creixement
urbà i l'aparició de nous grups socials, com el d'artesans i la burgesia mercantil. Entre els segles XI i XII
van aparèixer també les primeres formes organitzatives del treball artesanal, sota l'estructura de les
confraries; associacions d'artesans d'un mateix ofici amb finalitats benèfiques i socials, a més d'un marcat
caire religiós.
Paral·lelament, i fruit d'aquesta conjunció de factors, el comerç català va tenir una destacada
influència dins l'estructura econòmica del Principat de l'època. L'eixamplament d'efectius degut a les
conquestes de la Gran Companyia (exèrcit de la confederació) i les millores tècniques en la
navegació van influir en l'impuls comercial.
Cap a finals del segle XII, l'expansió de l'heretgia dels càtars, dits també albigesos, va desencadenar
un procés de croada que fou aprofitat pel rei de França per posar fi al domini catalanoaragonès, ja que
els càtars havien ret homenatge feudal a Pere I el Catòlic, regent de la corona. La política
d'expansió occitana va entrar en crisi, amb la derrota i mort del monarca a la Batalla de Muret, l'any 1213. Altres
factors que van provocar el canvi en la política exterior catalana van ser una devaluació monetària
sense marxa enrere i la impossibilitat d'expansionar-se cap al sud de la Península, reservat a Castella. Tot plegat
significava la fi de la influència del llinatge de Barcelona en terres Occitanes i la impossibilitat de construir un
únic regne hegemònic a banda i banda dels Pirineus.
Jaume I (1208-1276), el jove hereu de Pere el Catòlic, inicià ben aviat una expansió territorial vers
les terres de l'Al-Àndalus i també propulsà l'obertura de vies comercials vers la Mediterrània,
que afavoriren els interessos dels mercaders catalans. El rei Jaume I, anomenat El Conqueridor, va dur a terme durant el seu
llarg regnat (1213-1276) la conquesta i repoblació de les illes balears, començant per Mallorca, on
s'establiren importants bases comercials en les rutes cap a l'exterior, i la conquesta de València. També
signà amb la Corona occitana el Tractat de Corbeil (1258) pel qual Catalunya i Aragó renunciaven definitivament
als seus drets sobre la Provença a canvi d'obtenir la declaració legal de la independència de
Catalunya.
Aquesta fou una època de gran prosperitat econòmica amb un important desenvolupament comercial, que des de
l'últim terç del segle XIII es va consolidar per tota la Mediterrània. A les ciutats, els grans
mercaders col·laboraren estretament amb aquest objectiu a canvi de concessions econòmiques (mesures per
afavorir el comerç i la navegació) o polítiques (més participació en les corts, més
autonomia). El resultat fou una situació caracteritzada per l'equilibri de forces entre la monarquia, l'oligarquia
feudal i la burgesia comerciant.
A partir de 1276, Pere I el Gran amplia els seus anhels de conquesta ocupant Sicília i altres ports mediterranis
(Tunis i Trípoli), que eren escales obligatòries de les naus catalanes vers la ruta de les espècies en
l'Imperi bizantí. Anys més tard, amb Jaume II al capdavant (1291-1327), els catalans ocupen l'illa de Sardenya
i engrandeixen els seus dominis amb els ducats d'Atenes i Neopàtria, dins una política de consolidació
comercial i d'equilibri entre les forces dirigents i la monarquia.
La monarquia continuava sent la suprema institució de govern, però es trobava limitada pel pactisme (compromís que signaren els tres estaments
principals: l'eclesiàstic, el militar i el reial) per tal de distribuir les funcions i dividir les responsabilitats.
Des del punt de vista polític, l'organització del poder es va institucionalitzar mitjançant la
creació i plasmació de diferents organismes representatius que des de temps de Jaume I havien començat a
funcionar. Alguns dels més significatius foren les Corts Generals (1283), expressió de la sobirania
nacional durant l'edat mitjana, o la Diputació del
General (1359), l'òrgan permanent més representatiu del Principat que vetllava pel compliment de les
Constitucions i les lleis catalanes. El desenvolupament de les ciutats i la importància econòmica i social de
les classes urbanes es reflectiren en la creació d'altres institucions de govern municipals, com el Consell de Cent de
Barcelona, format per cent prohoms que representaven els tres estaments de la ciutat i que donaven major protagonisme al
conjunt de la població. Aquest Consell, creat vora l'any 1265, tenia com a objectiu assistir els consellers i els
oficials reials en casos referents a la defensa de la ciutat i les seves possessions. Tot i que a l'inici presumí de
ser una institució democràtica, tal com la conjuntura reclamava, al llarg de la seva història va derivar
cap a formes aristocràtiques.
A la mort de Jaume II, els seus successors intentaren mantenir l'Imperi de la Corona catalanoaragonesa, que aleshores estava format també per les illes Balears,
les illes italianes i part de Grècia, amb un alt cost per a l'economia catalana.
Durant el segle XIII els avenços en la producció agrícola i el paper dinàmic que tingueren els
comerciants i els artesans provocaren un gran dinamisme social. La influència de l'artesanat urbà en la
prosperitat de l'economia catalana va comportar l'existència d'un gran nombre de gremis, dedicats al tèxtil, la
metal·lúrgia o la construcció, que reglamentaren totes les qüestions relatives a la
producció i que donaren molta empenta a les exportacions. El comerç exterior català es canalitzava per
rutes comercials de la Mediterrània occidental i oriental, i fins i tot per l'Atlàntic. S'importaven primeres
matèries i es venien les manufacturades, es va desenvolupar el crèdit comercial i novetats com la lletra de
canvi (document mercantil). També es van obrir consolats marítims.
Però amb l'entrada al segle XIV, l'expansió territorial i la prosperitat adquirides en els segles anteriors es
veieren interrompudes per diverses crisis: la coneguda mala collita de l'any 1333, anomenada lo mal any primer; la
Pesta Negra de l'any 1348, que va donar lloc a tota una espiral de fam i mortaldats, etc. Aquesta crisi va ser l'origen d'una
greu conflictivitat social, visible en el camp arran de la situació en què vivien els pagesos remença, i
també a la ciutat, amb l'enfrontament cada cop més evident entre patriciat i menestrals.
En l'àmbit polític, l'any 1410 mor sense descendència legítima Martí l'Humà, el
darrer comte-rei del casal de Barcelona. Aquest fet obre un període de lluita política per a la
successió al tron de la Corona d'Aragó. Les dificultats per trobar un consens polític entre tots els
regnes i candidats van aconsellar la convocatòria d'una comissió encarregada de nomenar el nou monarca. L'any
1412, el Compromís de Casp entronitzava la dinastia castellana
dels Trastàmara en el territori català, portant Ferran I al tron.
El fill i successor de Jaume I, Alfons el Magnànim, va dur a terme una política expansionista al Mediterrani.
Mentrestant, a Catalunya, l'ambient social estava molt alterat a causa de les vicissituds permanents entre les noves classes
dirigents, l'esclat de les revoltes remences, l'enfrontament a Barcelona entre la Busca
(mercaders i artesans) i la Biga (oligarquia urbana i mercaders rics), la crisi econòmica permanent... Tot plegat va
conduir a l'esclat de l'anomenada guerra civil catalana (1462-1472). La guerra va deixar el
país exhaust, sense donar resposta a les reivindicacions populars.
En el marc conjuntural de la guerra civil catalana i castellana, a finals del segle XV el matrimoni entre Ferran II
d'Aragó i Isabel de Castella va donar origen a la monarquia hispànica formada pels territoris de la corona
catalanoaragonesa (Catalunya, Aragó, València i les conquestes mediterrànies) i per l'extens regne de
Castella. La unió dinàstica dels Reis Catòlics (1475) va suposar la unió de dues cases reials,
tot i que cadascuna va mantenir les seves característiques econòmiques (moneda pròpia), territorials
(fronteres) i culturals (idioma) i, sobretot, es van conservar les lleis i les tradicions. Catalunya es recuperava dels segle
anterior amb aquest nou monarca, el qual inicia tot un seguit de reformes de gran abast: reorganització institucional,
mesures comercials i monetàries, consolidació del sistema pactista i introducció del sistema
d'insaculació (elecció per sorteig a l'hora d'escollir els càrrecs governamentals). Una altra
actuació poc beneficiosa per al Principat va ser l'exclusió que durant dos segles mantingué Catalunya
allunyada de l'empresa d'Amèrica, ja que l'exclusiva va quedar per als naturals de Castella-Aragó. Igualment,
poc lloable va ser la instauració de la Inquisició castellana a Catalunya i, lligat directament
a aquesta institució, el decret d'expulsió dels jueus, l'any 1492, que va provocar-ne la persecució i
exili.
Quan les autoritats autòctones queden jurisdiccionades pel poder castellanitzant, en temps dels Reis Catòlics,
algunes resolucions van més enllà i les mesures abracen tant les penes de deportació, empresonament i
realització de pelegrinatges com també la pena de mort a la foguera. D'important rellevància és
l'expulsió de moriscos del Regne de València i d'Aragó (1610) cap al nord d'Àfrica, fet que va
accentuar la crisi demogràfica d'aquell moment.
Durant el segle X, es desenvolupa a Catalunya l'art
romànic, un dels més importants des del punt de vista artístic en tant que expressió del
món feudal i cristià, i alhora manifestació comuna a tots els pobles de l'Occident europeu.
El romànic s'acostuma a dividir en preromànic (finals del segle IX-X), primer romànic (segle XI) i segon
romànic (segles XII-XIII). Aquest art va arrelar molt al Principat; s'ha dit que és l'art nacional de Catalunya
pel gran nombre de testimonis arquitectònics que existeixen: unes 1.900 esglésies romàniques i 200
castells o cases senyorials i palaus urbans, amb decoració romànica. Les manifestacions més importants
es troben al món rural i, encara que hi ha moltes construccions de caràcter militar (castells, torres,
muralles...), els edificis més representatius són de caire religiós: petites esglésies, monestirs
i seus episcopals. L'església romànica presenta una arquitectura sòlida i senzilla, amb plantes
basilicals i de creu llatina, d'una a tres naus i absis semicirculars a la capçalera. La coberta més
freqüent és la de volta de canó (al principi de fusta i més tard de pedra, resistent al foc) amb un
suport normalment fet de murs gruixuts i compactes, reforçats amb contraforts i amb poques obertures.
Les primeres mostres arquitectòniques són esglésies petites de tradició encara carolíngia
i mossàrab, com ara la de Sant Quirze de Pedret o les esglésies de Terrassa. Més endavant arriba per difusió el que es coneix com a
romànic llombard, més senzill i auster però més funcional. Aquest estil és el de Sant
Martí del Canigó, l'abadia benedictina de Sant Pere de Rodes i el monestir de Santa Maria de Ripoll. En darrer lloc hi ha un romànic amb influència
francesa, més monumental i amb molta més decoració. A aquesta època respon Sant Joan de les
Abadesses, el monestir de Sant Cugat i la catedral de Girona.
L'escultura i la pintura s'integren en l'arquitectura amb una finalitat decorativa i didàctica. A través del
llenguatge simbòlic, l'església estendrà les seves doctrines, fent arribar els missatges del
cristianisme a la població, majoritàriament analfabeta. La pintura mural cobreix els absis amb temes com el
pantocràtor, la verge o motius apocalíptics (com a les esglésies pirinenques de Sant Climent i Santa
Maria de Taüll o Santa Maria d'Àneu) i també utilitza la pintura sobre fusta per decorar frontars
d'altars, bigues o baldaquins.
A l'escultura predominen els relleus, localitzats a les portalades (monestir de Ripoll) i als capitells dels claustres (Santa
Maria de l'Estany), treballats amb materials diversos, com el marbre, el guix i la fusta, d'acord amb les variades
influències que existien.
Durant els segles XI i XII, les manifestacions culturals més importants continuaven sent patrimoni quasi exclusiu de
l'Església. La llengua de la cultura era el llatí, però el català havia anat guanyant terreny des
del segle VII. A partir del segle XII ja es troben documentats els primers topònims en un català preliterari al
Fòrum Iudicorum i, més endavant, altres escrits ja íntegrament en català, com és el
cas de les Homilies d'Organyà (principis del segle XIII). A mitjan segle XII també s'introduí a
Catalunya la poesia trobadoresca i cortesana en llengua provençal que, presentada com a signe de distinció, era
considerada culta, elevada i refinada. El representant més destacat fou Guillem de Berguedà.
A finals del segle XII, les grans transformacions que pateix el món feudal es fan evidents a tota la societat europea.
El desenvolupament de les ciutats, la consolidació dels ordes religiosos i l'emergència de les noves classes
socials de rics burgesos i comerciants fan evolucionar l'art cap a noves formes. Apareix l'art gòtic. Nascut a França, aquest nou estil és introduït a
Catalunya pels monjos del Cister, que n'incorporen elements al monestir de Poblet (Conca de Barberà) i el de Santes Creus (Alt Camp). En l'estil
gòtic, els edificis religiosos i civils reflecteixen un moment de plenitud imperial. El nou art pretén mostrar
l'expansió política i la plenitud cultural de la Catalunya del moment. A més, els nous grups socials,
lligats als oficis i a l'activitat econòmica, com els gremis, també hi participen. La cultura deixava de
dependre exclusivament dels ordes religiosos i s'estenia a altres àmbits, com les universitats, que progressivament es
tornaven més laiques.
Els avenços tècnics van permetre construccions amb estructures arquitectòniques més lleugeres.
D'aquesta manera es va introduir l'arc apuntat i la volta de creueria, formes més esveltes que van proporcionar una
major lluminositat interior.
L'arquitectura catalana gaudirà d'uns trets propis caracteritzats per unes formes simples i austeres, amb poca
decoració exterior i interior, menys espais buits a les façanes i la mateixa alçada a les naus. La
Catalunya Nova incorpora ben aviat el nou estil, mentre que a les terres més interiors de la Catalunya Vella les
mostres són més escasses a causa del fort arrelament del romànic.
En la construcció civil, els edificis més importants estan relacionats amb l'expansió del comerç
marítim (com la Llotja i les Drassanes de Barcelona), el desenvolupament de les institucions polítiques (el
saló del Tinell del Palau Reial o el pati dels tarongers del Palau de la Generalitat en són dues belles
mostres) i l'ascens de la burgesia. A partir de l'any 1300, la gran expansió econòmica donà lloc a una
autèntica febre constructora que s'evidencia en l'àmbit religiós pel gran nombre de noves catedrals, tan
imponents com la de Manresa o la de Tortosa, i grans esglésies (Santa Maria del Mar de Barcelona, Figueres, Cardona...).
Pel que fa a les arts plàstiques, es dóna un llenguatge més naturalista i realista fruit d'una cultura
més secularitzada i d'una religió més humanitzada. L'escultura es desenvolupa, sobretot, als retaules i
als sepulcres monumentals, com els panteons reials de Poblet. La pintura és influïda per les escoles europees i
es caracteritza per l'alt nivell de composició, pel realisme en l'expressió dels sentiments i per la
humanització dels personatges representats sobretot en els variats retaules.
Els segles XIII, XIV i XV van ser centúries molt importants en termes culturals. Pel que fa a la llengua, el
català també anà augmentant la seva difusió literària i cultural, allunyada del
llatí. Fou l'època de les grans creacions literàries on destaquen tota una sèrie de noms:
Ramon Llull, un dels escriptors més extraordinaris de la
literatura universal; Bernat Metge, figura remarcable dins l'humanisme; Ausias March, el millor poeta medieval de la
literatura catalana i el primer a utilitzar el català en les creacions poètiques; Joanot Martorell, autor de la
destacada novel·la cavalleresca Tirant Lo Blanc, així com Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer
i Anselm Turmeda.
Tanmateix, a l'inici del segle XIV es tradueixen al català obres de temàtica científica i apareixen nous
gèneres literaris com les Cròniques, que pretenen deixar constància de determinats fets i accions
polítiques. En destaca el Llibre dels Feits, de Jaume I, o la de Pere el Cerimoniós.
 Temps de colonitzacions |
 L'arribada a la modernitat |