Els primers pobladors
La forja d'una identitat
Els fenicis arriben a les costes catalanes vora l'any 1.000 aC. El contacte entre les societats indígenes
del bronze i l'edat del ferro i els colonitzadors fenicis va significar la integració definitiva del territori en els
circuits d'intercanvi mediterranis, així com la intensificació de l'explotació dels recursos
naturals.
Els fenicis, que eren comerciants de pedres precioses, perfums i vasos van impulsar el trànsit marítim al
litoral així com a la vall del riu Ebre, on intercanviaven els seus productes amb els dels indígenes, com pells
i metalls.
Els fenicis no van crear ciutats pròpies ni centres politicoadministratius sinó factories on feien
treballar als autòctons. Per aquest motiu no es localitza cap establiment fenici fix, en canvi resten nombroses
evidències de la seva presència, entre les quals destaquen els gaulois (vaixells de càrrega) i
una gran varietat d'àmfores.
Amb més força i capacitat organitzativa van arribar els grecs. Al voltant de l'any 575 aC, primer els rodis i
després els foceus de Massàlia, van fundar la Colònia d'Emporion (Empúries) i van entrar en competència amb els
mercaders fenicis pel control dels mercats.
Fins aleshores la població indígena duia una economia de subsistència que limitava la producció a
les necessitats dels grups familiars. Però amb la colonització grega aquest sistema es transformà en un
de nou, basat en la producció d'excedents per als mercats.
Entre les múltiples aportacions de la cultura grega hi hagué un nou sistema d'escriptura, l'augment
considerable de la indústria del peix i la millora de tècniques agrícoles i arquitectòniques. Cal
destacar la difusió de la moneda, fet en què Catalunya fou pionera: a partir del segle VII, fou la primera zona
de l'Occident que incorporà una economia monetària cada cop més eficient -amb exemples de monedes
anomenades de Rhode i dracmes d'Emporion.
Es prioritzà en tot moment la dinamització del comerç, amb l'intercanvi del vi i l'oli (dos productes
nous) per cereals, pells, herbes medicinals i sal, producte molt apreciat per a la conservació dels aliments. La
importació de vaixella i de terrissa de millor qualitat va venir acompanyada de teixits, perfums i objectes
d'ornament. De la magna Grècia, també es van incorporar nous costums socials i cultes religiosos diferents dels
de les societats indígenes.
Des del punt de vista urbà, encara que les colònies gregues eren construïdes perquè hi
visqués gran quantitat de gent, a Catalunya la creació de les polis s'acostà més al sentit
de les factories fenícies. En aquestes ciutats petites, s'hi construïren dues vies principals i, a l'encreuament,
s'instal·lava l'àgora (la plaça major) voltada d'edificis públics on destacava la stoa (mercat
amb porxos) i el barri religiós, amb diferents temples.
El costum era bastir les ciutats en una illa o promontori de fàcil defensa. Al principi eren anomenades
paleàpolis (ciutats velles), i un cop el creixement comercial i demogràfic ho permetia, passaven a terra
ferma i creaven la neàpolis (ciutat nova).
Durant els segles V-IV aC, Empúries esdevingué
un important centre comercial on productes de manufactura grega com la ceràmica, el vi, l'oli o les armes eren
intercanviats pels cereals i els metalls dels pobles que habitaven el territori.
Al final del segle VII aC es comença a desenvolupar una nova cultura autòctona, fruit de les aportacions
culturals precedents: els ibers. El seu nom prové de la denominació que grecs i fenicis donaren a tota
aquella gent que vivia entre l'Hiberus (riu Ebre) i els Pirineus i, per extensió, a tota la franja litoral de l'est
mediterrani fins bona part del territori francès.
L'arqueologia ha documentat l'existència d'una cultura força desenvolupada, de base agropecuària, que
disposava d'una important diversitat d'eines agrícoles de gran productivitat donada la substitució definitiva
del bronze pel ferro. La ramaderia era la segona activitat econòmica, la majoria dels animals eren destinats a la
producció de derivats com la llana i la llet. Les activitats manufactureres, especialment el filat i el teixit,
també es varen desenvolupar amb força durant aquest període.
El denominatiu d'ibers engloba un conglomerat de pobles que tenien unes característiques similars. La base de
l'organització social era formada per confederacions de tribus (grups units per lligams de parentiu) que controlaven
el territori i que s'unien entre elles per controlar una major extensió de territori.
A Catalunya les diverses tribus iberes adoptaren noms relacionats amb la zona geogràfica on s'instal·laven:
ausetans (Plana de Vic), laietans (Barcelonès i Baix Llobregat), ceretans (Cerdanya), lacetans (Catalunya Central),
indigets (Girona) i ilergets (Lleida) són els
més coneguts.
La xarxa urbana de què disposaven eren poblats situats en turons de fàcil defensa, dominant els camps de conreu
i normalment emmurallats. Alguns poblats s'articularen entorn de nuclis de mercat, com és el cas del poblat
ibèric d'Ullastret (Baix Empordà), o a les terres de l'interior,
per emmagatzemar les mercaderies, com Tornabous (Segrià). D'altres tingueren funcions de centres polítics,
administratius o militars. És el cas de la Ciutadella de
Calafell (Baix Penedès).
La societat ibèrica va anar evolucionant, fruit de la seves formes de jerarquització, cap a societats de
cabdillatge: sota el cabdill hi havia els artesans, especialitzats en el seu treball, i la base la conformava la gran massa
de camperols.
El clima de conflictes entre les diferents tribus va comportar que el pillatge i la guerra fossin constants en aquest
període.
L'arribada dels romans a Catalunya es produeix en el marc dels conflictes que els enfronten amb la població
cartaginesa durant les Guerres Púniques. L'any 218 aC hi hagué els primers desembarcaments de l'exèrcit
romà a Empúries, i poc després arribaren
a Tàrraco (Tarragona), que va esdevenir el punt de
suport militar d'ocupació a la Península. La derrota del cabdill cartaginès Anníbal marcà
l'entrada definitiva dels romans a la Península. L'ocupació, que va ser permanent, conformaria en el futur el
conjunt de la societat de la Península.
Des del segle II aC i fins al IV dC, es produeix el procés de romanització. La colonització es
dóna en tots els àmbits i totes les estructures, que queden incloses en l'organització de l'Imperi
romà. La imposició dels models romans fou lenta però va acabar transformant els habitants de Catalunya
en hispanoromans.
Per administrar el territori els romans van dividir la Península Ibèrica en dues províncies, la
Hispània Ulterior i la Hispània Citerior (que incloïa les terres catalanes). Més endavant,
exactament l'any 27 aC, es va reorganitzar el territori en tres províncies, la Tarraconense (la capital de la qual era
Tàrraco), la Bètica i la Lusitània.
La instauració d'aquesta nova estructura territorial, la província, anà acompanyada d'una nova
concepció de la ciutat, entesa com una comunitat social i política autònoma. Els territoris, segons la
seva dependència del govern romà, s'anomenaven lliures, federats o conquerits.
Les vies i calçades romanes varen ser les primeres rutes de comunicació estables de Catalunya. La Via Augusta
fou la xarxa viària que creuava la totalitat del territori hispà enllaçant la ciutat de Roma amb la de
Cadis. Existia a més tot un seguit de xarxes secundàries que tingueren un paper primordial en la millora de les
transaccions comercials. La centuriació, planificació del paisatge rural, i la implantació de les
villae (granges) van ser altres impactes d'aquestes remodelacions.
Des del punt de vista polític, el sistema de govern es basà en el Consell Municipal, que estava format per un
centenar de càrrecs, i que elegia anualment les màximes autoritats municipals. Ben aviat s'implantà un
nou dret jurídic que va organitzar el sistema judicial i administratiu. Durant aquesta època, malgrat la
importància del comerç i de l'activitat artesana, que aleshores produïa olis, teixits i ceràmica,
l'economia es basava encara en l'agricultura. La coneguda trilogia mediterrània (blat, vinya i olivera) es completava
amb productes com el lli i les fruites, i l'activitat ramadera.
Des del punt de vista social, la població es polaritzà: per una banda hi havia una aristocràcia de
poderosos terratinents i funcionaris (honestiores), que vivien allunyats de la ciutats, i per l'altra hi havia els
diversos grups urbans i rurals (humiliores).
Les mostres de cultura material fenícia no són tan abundants com les d'arrel grega, però se'n poden
citar alguns elements procedents del comerç colonial. La producció ceràmica i, sobretot, les
àmfores, que normalment contenien vi, són el llegat més important. Les àmfores estaven fetes a
mà o al torn, i es decoraven amb franges de pintura de color ocre en bandes paral·leles. També hi ha un
gran ventall de producció de fil i teixits preciosos. Al jaciment de l'Aldea del Barranc de Gàfols (Ribera
d'Ebre) se n'han trobat de molt ben conservats.
La colonització grega va comportar una sèrie d'innovacions culturals que es van anar estenent pel territori
català. La moneda n'és un bon exemple: Empúries va esdevenir un important centre d'encunyació. També destaca
l'escriptura i diverses tècniques artístiques
arquitectòniques i escultòriques (com l'escultura funerària de pedra). La producció
ceràmica grega va ser molt important. S'hi va introduir el forn. Va predominar la ceràmica anomenada
àtica, basada en figures roges o enterament envernissades de negre i de formes senzilles i fàcils de
transportar. A Catalunya, se n'han trobat principalment als assentaments ibèrics de la plana de l'Empordà, les
valls del Llobregat i del Cardener i al delta de l'Ebre.
La cultura ibera es desenvolupa fins al segle III i deixa també com a empremta un sistema d'escriptura format per 28
signes semisil·làbics, un sincretisme religiós marcat per la barreja de cultura egípcia i grega
fonamentalment, així com unes pràctiques funeràries centrades en el ritual de la incineració.
Pel que fa a l'art ibèric, les troballes són força escasses. La ceràmica és la
millor manifestació de la seva cultura material. Existeix una gran varietat d'estils, des de les peces llises fins a
les decorades amb figures geomètriques o d'altres. La ceràmica en un primer moment va imitar l'estil grec,
però va acabar tenint un estil propi: el càlat (peça consistent en un gerro en forma de barret de copa)
i la ceràmica grisa típica de la costa catalana. Així mateix, l'orfebreria ibèrica assolí
un grau elevat de desenvolupament tant en la realització d'aplics escultòrics i petites figures, com en la
fabricació de vaixelles d'argent. Mostres de joieria i vaixella han estat ubicades a Castellet de Banyoles
(Tivissa).
L'escultura ibèrica presenta figures d'animals fantàstics i mitològics (grius, esfinxs, braus...) i
figures humanes en relleu o esculpides. La majoria són de caire religiós i funerari, representen ofrenes
dedicades als grans santuaris i altres cultes domèstics. Al poblat ibèric d'Ullastret s'han trobat restes de tres temples de
l'època.
L'arquitectura ibèrica fou pobra de materials (s'utilitza bàsicament la pedra, el fang i la calç),
però és molt utilitària. El poblament es basa en el sistema oppidum: aglutinament de territoris i
estructures polítiques a partir de poblats fortificats dels quals depenien explotacions agràries aïllades.
Una mostra d'això han estat les restes arqueològiques trobades a Montjuïc (Barcelona).
En aquest període es construïren recintes sagrats com les coves-santuaris, els temples i les necròpolis,
dedicades a les elits socials i polítiques que rebien l'honor del ritual funerari. A Can Yanís (El Vendrell) i
l'Oriola (Amposta) s'han trobat restes arqueològiques d'aquest tipus de recinte.
Pel que fa a l'art romà, destaca la gran proliferació d'obres arquitectòniques de considerable
envergadura: ponts, muralles, aqüeductes, amfiteatres, circs... que anaren augmentant la complexitat del paisatge i la
funcionalitat del territori.
El procés de llatinització de la població indígena, també ha estat una de les aportacions
més significatives del llegat romà. Aquesta llengua va ser l'arrel del català.
La religió va tenir un vessant públic i polític en què s'incloïen els cultes pagans dedicats
als déus propis de cada ciutat (Mercuri, Fortuna, Bacco...), així com a les divinitats del panteó
romà i especialment a l'Emperador. Dins la família, aquest culte s'organitzava entorn dels avantpassats i les
divinitats que protegien les llars (els lars) i les persones. El cap de família (pater familias) dirigia
el ritual entre tots aquells que formaven part de la seva autoritat: esposa, fills i esclaus de la seva domus. Fins a la decadència de l'imperi no es va
produir l'acceptació definitiva del cristianisme com a
religió de tot el territori. Els antics temples, fins aleshores residència d'una successió de
déus, van deixar lloc a l'aparició de les basíliques. Aquestes, a més de ser un espai
urbà destinat a funcions judicials, comercials i administratives, eren els llocs on es realitzava el ritual del
baptisme, fonamental com a ritus d'integració a la religió cristiana.
A partir del segle III, l'Imperi romà va entrar en decadència. Els pobles germànics comencen les seves
invasions aprofitant la conjuntura d'un imperi debilitat tant políticament com socialment per múltiples raons:
apetència de poder, anarquia imperant, desequilibri de l'autoritat de Roma sobre les províncies, impostos cada
cop més elevats, gran quantitat de lladres. Les ocupacions germàniques més importants a Catalunya foren
les dels francs (establerts a l'actual França) i la del reialme visigòtic (a la Península
Ibérica), a causa, en part, dels contactes culturals que aquests mantenien des de feia temps amb els romans. Els
visigots entren a Catalunya l'any 410 amb les tropes del
cabdill Alaric, i el seu successor, Ataulf, encapçala la travessa dels Pirineus i la conquesta de Bàrcino
(primera capital visigoda a la Península). La colonització visigoda significarà un canvi radical pel que
fa a les estructures socials de Catalunya creant una convivència entre una minoria de nouvinguts i una població
ja en nombre important. La societat esclavista i urbana dels romans passa a tenir amb la cultura visigoda un caire rural i
senyorial, concentrat en mans de l'Església i la noblesa. La societat continuava estant dividida en les classes
següents: els residents de les ciutats, lliures però no privilegiats; els medioci, integrats en el palau i
l'exèrcit; els privati, petits propietaris; un grup de lliberts, i els esclaus, que depenien dels
privati. El camp va anar consolidant la seva importància en detriment de les ciutats, amb l'aparició de
nombrosos pobles, castells i monestirs. Donada la seva inferioritat numèrica i la superioritat material i cultural
dels hispanoromans, la presència visigoda a Catalunya serà menys significativa que la dels romans o la dels
musulmans. L'enfrontament continu entre els diferents aspirants al poder (sota la premissa de si havia de ser de caire
hereditari o electiu) va ser l'origen de lluites aferrissades que expliquen la innombrable llista de reis visigots que es van
anar succeint durant els dos segles d'aquesta ocupació.
L'arrianisme era la nova doctrina religiosa dels visigots: afirmava la unicitat i transcendència de Déu,
així com negava la divinitat de Jesús. En realitat no va tenir una influència rellevant per a la
població hispana que, majoritàriament, seguia els preceptes i ordres catòlics tan arrelats ja en aquells
moments.
Els primers pobladors |
La forja d'una identitat |