El delta de l'Ebre es va començar a formar en el segle IV, quan ja estava reblerta la vall i els sediments van anar
guanyant espai al mar. Anteriorment el mar entrava en el territori fins a prop de l'actual Tortosa. La desembocadura tenia,
doncs, forma d'estuari. Pels geògrafs àrabs se sap que en el segle XII ja hi havia terres que emergien mar
endins. Durant els segles XIII i XIV l'acció entròpica, amb la desforestació dels boscos de la conca, la
recerca de pastures i l'extracció de carbó, van accelerar el procés de formació del delta, ja que
la mar no tenia prou capacitat de dispersar les aportacions al·luvials. A finals del segle XIX el delta cobria ja una
extensió similar a l'actual. Entre 1862 i 1920 el delta va arribar a créixer uns 10 metres per any, la qual
cosa significa una aportació d'uns 20 milions de tones a l'any. A mitjan segle XIX es va construir el far de l'illa de
Buda, que ara queda en un illot separat del conjunt per un braç d'aigua.
Aquest ràpid creixement es va acabar amb la construcció de les preses al llarg del riu i la desaparició
de la navegació fluvial. Avui en dia es calcula que el riu aporta uns 3 milions de tones de sediments per any, i
l'erosió s'ha començat a fer sentir.
Així i tot, constitueix la plana al·luvial més extensa de Catalunya (320 km2
d'extensió) i l'hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània, després de la
Camarga francesa. Té un destacat paper biològic, amb poblament vegetal propi dels salobrars, d'una riquesa
excepcional. La fauna és de gran interès, amb més de 300 espècies d'aus i abundants
colònies de cria. Té una importància excepcional com a refugi d'aus migratòries.
 Temps de colonitzacions |
 La divisió territorial |