Aligot comú
Per la seva varietat climàtica i paisatgística, Catalunya compta amb una fauna molt variada. En aquest
territori relativament petit es poden trobar tant espècies pròpies de la zona mediterrània (o fins i tot
espècies de latituds més meridionals) com de la fauna del centre i nord d'Europa. A Catalunya es poden
distingir set regions faunístiques: l'alta muntanya, situada exclusivament al Pirineu; el bosc humit; el bosc
mediterrani; els espadats; els conreus; els rius; els aiguamolls, i el litoral.
Pel que fa a les espècies de mamífers, a Catalunya hi ha una fauna molt variada, des d'espècies molt
petites, com les musaranyes, fins al mamífer més gran d'aquestes terres, l'ós. Els mamífers es
poden agrupar en diferents grups d'acord amb els seus origens i les seves característiques. En el grup dels
insectívors hi ha els eriçons (Erinaceus sp.) i les
musaranyes (Sorex sp., Crocidura sp.). Un altre grup que es pot diferenciar és el dels talps (T sp.) i
l'almesquera (Galemys pyrenaicus), una autèntica relíquia del període Terciari que a Catalunya es
troba únicament al Pirineu, encara que se'n coneix molt poc la seva distribució, que a més es pot haver
vist molt afectada per les actuacions humanes. Un altre grup ben diferenciat són els ratpenats (Myotis sp., Pipistrellus sp., Rhynolophus sp.), que són els
únics mamífers que presenten unes adaptacions extraordinàries que els han permès adquirir la
capacitat de volar. Els lagomorfs com el conill (Oryctogalus cuniculus) i la llebre (Lepus europaeus)
són altres mamífers prou coneguts. Un altre grup de mamífers són els rosegadors, que tenen
diferents representants en la fauna de Catalunya, com els esquirols (Sciurus vulgaris), els lirons com el
liró gris (Glis glis) i el liró comú
(Eliomis quercinus), els talpons (Microtus sp.), les rates d'aigua (Arvicola sp.) i les marmotes
(Marmota marmota), que van ser reintroduïdes al vessant francès dels Pirineus i que actualment
també es troben en diverses valls del territori català.
Pel que fa als mamífers més grans, es poden diferenciar els artiodàctils i els carnívors. En el
primer grup hi ha el senglar (Sus scrofa), els bòbids com l'isard (Rupicapra pyrenaica), la cabra
salvatge (Capra hispanica) o el mufló (Ovis musimon), i els cèrvids com el cérvol
(Cervus elaphus), la daina (Dama dama) o el cabirol (Capreolus capreolus). En el grup dels
carnívors hi ha, entre altres espècies, la guineu (Vulpes vulpes), la fagina (Martes foina), la
geneta (Genetta genetta), el gat fer (Felis silvestris), el
teixó (Meles meles), l'ermini (Mustela erminea), la
llúdriga (Lutra lutra) o l'ós (Ursus arctos). Aquestes dues darreres espècies estan incloses
en plans de recuperació i reintroducció, ja que les llúdrigues han estat a punt de desaparèixer
de la geografia catalana a causa sobretot de la pèrdua del seu hàbitat, els rius amb aigües netes.
L'ós ha estat tímidament reintroduït al Pirineu català diversos anys després que
desaparegués, principalment per la persecució de l'home.
Els ocells aquàtics són els que en menor o major mesura depenen del medi aquàtic, ja sigui per
alimentar-se o per viure-hi. Tanmateix, totes les espècies necessiten tornar a terra en algun moment, especialment a
la primavera, per tal de criar. Les espècies més sensibles escullen illes deshabitades o penya-segats
aïllats, lluny de les molèsties humanes o dels depredadors que puguin posar en perill la seva
descendència. Altres espècies escullen les zones humides costaneres per criar-hi, en general dins de les zones
protegides on tampoc poden ser pertorbats. Per desgràcia, l'avifauna aquàtica està molt amenaçada
per l'activitat humana, que redueix progressivament els seus hàbitats naturals i limita les seves possibilitats
d'alimentació, sojorn i reproducció. Tanmateix, també cal remarcar que algunes espècies han sabut
aprofitar les activitats humanes en benefici propi: és el cas per exemple de l'aprofitament que fan les aus marines
del peix de descart (peix d'espècies no comercials) que els pescadors llencen abans d'arribar a port, o de
l'aprofitament que unes poques espècies, com són els gavians o la gavina vulgar, fan de les deixalles dels
abocadors.
Les espècies més abundants i més conegudes, ja que també les podem trobar a qualsevol ciutat,
són els gavians (Larus cachinnans) i les gavines (Larus ridibundus). Però hi ha moltes altres
espècies que es poden trobar tant als aiguamolls com en altres zones humides de Catalunya. Algunes són ben
conegudes, com els flamencs o les diferents espècies d'ànecs (coll-verd, cullerot, xarxets), però
també s'hi poden veure corbs marins, xatracs, cabussets, fotges, polles d'aigua, cames
llargues, diferents espècies d'ardeids (martinet blanc,
bernat pescaire, agró
roig) i una munió d'espècies de limícoles (corriols, tèrrits, tètols,
fredelugues, gambes).
Pel que fa a les aus de rapinya, cal distingir dos grans grups: per una banda les aus diürnes i, per l'altra, les
nocturnes. Entre les aus que realitzen les seves activitats durant les hores de llum cal posar en relleu l'àliga daurada, l'àliga
cuabarrada, l'àliga calçada, l'àguila marcenca (que deu el seu nom al fet que és cap al març quan
arriba a Catalunya per tal de reproduir-se) o l'aligot comú. Entre
les espècies diürnes n'hi ha algunes que són típicament carronyaires. En destaca la important
població de trencalòs que viu a Catalunya. Aquesta
espècie habita en el Pre-pirineu i Pirineu català, cria en llocs aïllats i lluny de les molèsties
humanes a les quals és molt sensible, i té una dieta molt especialitzada que es basa quasi exclusivament en el
moll de l'os d'animals morts. Aquesta dieta és la que li ha donat el seu nom, ja que per accedir a l'interior dels
ossos els agafa, els puja a una certa alçada i després els llença contra les roques perquè es
trenquin. El trencalòs és una de les espècies emblemàtiques de la conservació a Catalunya
ja que fins no fa gaire havia estat en greu perill d'extinció no tan sols a Catalunya sinó també arreu
de la Península; gràcies als esforços de conservació i protecció, però, avui en dia
existeix una població que va augmentant gradualment. Dins de les espècies carronyaires que hi ha a Catalunya
també cal destacar l'aufrany (que a l'hivern migra a zones
més càlides) i el voltor comú, el més abundant dels carronyaires i les poblacions del qual s'han
recuperat molt en els darrers anys: no és difícil d'observar-lo planant pel cel a la recerca de menjar. Altres
espècies també diürnes però d'una mida ja molt menor són el xoriguer comú, el falcó
peregrí, l'esparver o l'astor.
Dins de les rapinyaires nocturnes de Catalunya, les més comunes són el mussol comú, el gamarús, el duc (que
és el rapinyaire nocturn més gran d'aquestes terres, amb una longitud que sobrepassa el mig metre),
l'òliba i el xot, que amb els seus 20 cm de longitud és el rapinyaire nocturn més
petit. Així mateix també s'hi pot trobar el mussol banyut o
el mussol pirinenc. Aquest últim no es va descobrir que vivia a
terres catalanes fins l'any 1963, quan se'n va detectar la presència al Pirineu. Segurament havia passat desapercebut
fins llavors a causa dels hàbits nocturns dels mussols i, en el seu cas, per raó del seu hàbitat, ja que
aquesta espècie de mussol habita en boscos de coníferes madurs del domini boreoalpí i que té a
Catalunya una de les poblacions més meridionals d'Europa.
Dins de les aus nocturnes, tot i que no són rapinyaires, també cal assenyalar la presència de dues
espècies d'aus insectívores, com són l'enganyapastors i el siboc, que per la seva discreció i
hàbits crepusculars o nocturns són uns grans desconeguts. Cal destacar que, en el cas del siboc, la
Península Ibèrica acull gairebé entre el 70 i el 90% de la població mundial d'aquesta
espècie.
A Catalunya hi ha catorze espècies d'amfibis, un nombre elevat d'espècies que és possible
gràcies a la presència tant d'espècies típicament centreeuropees com d'altres de
mediterrànies. Els amfibis van ser els primer animals que evolutivament van abandonar el medi aquàtic,
però encara depenen de l'aigua en gran mesura. Necessiten un ambient que els mantingui la pell humida i han de tornar
a l'aigua per tal de pondre els ous. Les espècies més conegudes són la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezi), la
reineta (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo) i la granota roja (Rana temporaria), que només es troba a les zones més
fredes del Pirineu. D'entre les diferents espècies de tritons, a Catalunya hi ha el tritó pirinenc (Euproctus asper), un endemisme de la serralada pirinenca,
on viu als torrents i llacs d'aigües fredes. Els amfibis són uns bons indicadors de la qualitat mediambiental, ja
que els afecten tant els canvis en les aigües com en el medi terrestre. Els principals problemes que els afecten
són la contaminació de les aigües, la pèrdua d'hàbitat i els atropellaments a les
carreteres. Tots els amfibis estan protegits, excepte la granota vulgar.
En el món dels rèptils, a Catalunya existeix també una fauna molt rica gràcies a la
confluència d'espècies eurosiberianes i de mediterrànies. En total, n'hi ha 29. A grans trets es
diferencien tres grans grups: les tortugues, les sargantanes i les serps.
Cap d'aquests rèptils no és capaç de mantenir la temperatura del seu cos constant i és per
això que sovint es poden veure escalfant-se al sol. Tots els rèptils estan protegits per la llei, a
excepció dels escurçons.
Les tortugues es diferencien en terrestres i aquàtiques. De les primeres, la més coneguda i important és
la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), una
espècie en perill que té l'única població natural a la serra de l'Albera, tot i que s'ha
reintroduït a llocs com el Parc Natural del Garraf o del Delta de l'Ebre. Entre les tortugues aquàtiques hi ha la
tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i la tortuga d'estany (Emys orbicularis); aquestes espècies, a més de
veure's afectades per la pèrdua de qualitat de les aigües, s'han vist greument perjudicades per la
introducció d'espècies exòtiques, com la tortuga de florida (Trachemys scripta), que en cap cas
s'ha d'alliberar a la natura si ja no es vol tenir a casa.
Les sargantanes i llangardaixos són rèptils de mida petita o mitjana que es poden trobar en terrenys oberts, en
roquissars amb escletxes que els ofereixen protecció o fins i tot en ambients dunars. Els més coneguts
són el llangardaix comú (Lacerta lepida), el lluert
(Lacerta viridis), les sargantanes (Podarcis sp., Psammodomus sp., Lacerta sp.) i els dragons (Tarentola mauretanica i Hemidactylus turcicus), que presenten unes
adaptacions als dits que actuen com a ventoses i que els permeten pujar per les parets a la recerca dels insectes dels quals
s'alimenten.
Les serps que hi ha a Catalunya es poden dividir entre les colobres i els escurçons. Les primeres tenen la
pupil·la de l'ull rodona, escates grans al cap i en general no tenen verí; les més conegudes són
la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda i groga (Coluber viridiflavus), i la serp verda (Malpolon monspessulanus), que és l'única colobra
catalana que és verinosa però que com que té els ullals molt endins difícilment pot inocular
verí; també hi ha dues serps aquàtiques (Natrix maura i N. natrix). Els escurçons
(Vipera aspis i V.latasti), en canvi, tenen la pupil·la vertical, un cap ben diferenciat amb escates petites i
dents verinoses ben desenvolupades i no s'han de destorbar per evitar la seva picada.
La riquesa faunística de peixos als rius catalans no és gaire elevada. Això és degut que la major
part de dels rius són curts i la seva conca hidrogràfica majoritàriament s'emmarca dins del clima
mediterrani, fet que provoca que tinguin poc cabal i que fluctuï al llarg de l'any, essent més abundant a la
tardor i a la primavera (èpoques de pluges i de desglaç). Així doncs, gairebé la meitat del total
d'espècies determinades ha estat introduïda per al seu aprofitament, ja sigui culinari, de pesca o esportiu.
En els rius d'alta muntanya on la qualitat de l'aigua encara és prou bona hi ha les truites. En els embassaments i llacs dolços es troben la rabosa de riu, la carpa, el lluci, etc. També s'hi poden trobar els silurs,
espècie introduïda d'Europa Central per a la pesca esportiva a tenor de la gran mida a què poden arribar
(gairebé tres metres) i que ha comportat nombrosos problemes a les espècies autòctones. Prop de la costa
hi viuen anguiles i carpes. Cal destacar també el fartet, un peix
autòcton, que ha sofert una regressió importantíssima de les seves poblacions a causa de la
introducció d'espècies exòtiques i que actualment s'intenta recuperar mitjançant plans de
protecció i reintroducció.
Pel que fa als peixos marins, es poden distingir els que habitualment viuen al fons marí i que solen tenir el cos amb
una forma més aplanada per tal de poder suportar la pressió de l'aigua, també anomenats
bentònics, i les espècies que viuen nedant, anomenades pelàgiques. Entre les espècies de la costa
catalana que viuen sobre el fons hi ha, entre moltes d'altres, l'orada (Sparus aurata), el llenguado (Solea
sp.), la rajada (Raja sp.), el llobarro (Dicentrarchus sp.), etc. A un nivell més profund hi ha el
lluç (Merluccius merluccius), la maire (Micromesistius poutassou), el rap (Lophius sp.), el
congre (Conger conger), etc. Entre les espècies pelàgiques hi ha la tonyina (Thunnus thynnus), el
bonítol (Sarda sarda), la llampuga (Coryphaena hippurus), el peix espasa (Xiphias gladius), el
seitó o anxova (Engraulis encrasicolus), la sardina (Sardina pilchardus), el verat (Scomber
scombrus) i el sorell (Trachurus sp.).
Entre les espècies autòctones destaca el gos pirinenc o d'atura. Es tracta d'un animal fort, pelut, generalment
no gaire gros, rústic, capaç de suportar les condicions ambientals més dures i molt intel·ligent.
Cal citar, també, les gallines del Llobregat i l'ase català.
 El patrimoni natural |
 Els parcs i espais protegits |