Els rius tenen un paper fonamental tant en el modelat del relleu com en la història dels pobles: són vies de
penetració, rutes comercials, barreres..., camins de vida, en definitiva.
La xarxa fluvial catalana és molt desigual. A Catalunya hi ha tres grans tipus de règim fluvial: els rius i
torrents dels Pirineus presenten un règim nival, així que presenten el màxim cabal a l'època de
fusió de les neus, de l'abril al juliol. Aquests rius, un cop han abandonat les terres més altes, presenten un
règim nivopluvial, amb màxims de cabal a la primavera deguts a la fusió de les neus i l'aportació
de les pluges. Aquest increment de cabal provoca crescudes en els rius, que han arribat a ocasionar danys molt greus. En
darrer lloc hi ha els rius de règim pluvial; només depenen de les precipitacions.
Xarxa del Pirineu-Ebre. La conformen els rius que neixen al Pirineu i aboquen les seves aigües a l'
Ebre, l'artèria principal de l'eix. Aquesta xarxa coincideix
amb la conca del riu
Segre, excepte en el tram final. El
Segre té un recorregut de prop de 260 km i recull les aigües de la Valira (41,4 km), la Noguera
Ribagorçana (130 km) i la Noguera Pallaresa (146 km), entre d'altres. Aquests rius són la reserva d'aigua
més important de Catalunya; aporten gairebé el doble de cabal que totes les altres juntes. En aquesta xarxa
nombrosos embassaments regulen les reserves d'aigua i produeixen energia hidroelèctrica.
Xarxa del Pirineu oriental-Mediterrània. Està formada pels rius que neixen igualment al Pirineu
però vessen les seves aigües directament al mar. Els rius pirinencs tenen un regim nival en la part més
alta de les muntanyes, que després, a mesura que perden altitud, es converteix en nivopluvial. La combinació
d'una sèrie de factors com els forts pendents, la intensitat de les precipitacions, l'explotació dels
recursos hidràulics i l'acció entròpica, modificant del paisatge, provoca que les riuades i
torrentades hagin esdevingut inundacions catastròfiques.
Els rius més destacables d'aquesta xarxa són el
Ter (208 Km.), el
Llobregat
(170 Km.), el
Fluvià (97 km.) i la
Muga (65 km).
Xarxa Mediterrània. Es compon de rius que neixen a les serralades Litoral i Pre-litoral. Generalment
presenten un curt recorregut amb un fort pendent i un cabal més aviat minso, molt dependent de les pluges, sobretot
les tardorenques. Aquest fort pendent i la intensitat de les pluges d'aquesta estació provoquen crescudes sobtades i
ràpides que poden tenir efectes catastròfics sobre els conreus, la xarxa viària i les edificacions.
Destaquen la
Tordera, el Besòs, el Foix, el
Gaià, el Francolí i la Sénia.
L'Atlàntica. La Garona és l'únic riu que neix a Catalunya i aboca les seves aigües a
l'Atlàntic. Neix al Pirineu axial, a l'extrem nord-occidental de Catalunya. Travessa la Val d'Aran, amb una longitud
de 46 km i una extensió de 547 km
2 de conca, en la part catalana. La seva capçalera és
plena d'estanys i neus perpètues. Curiosament a la Garona arriben aigües de la conca mediterrània, a
causa d'un riu que neix al circ glacial de la Maladeta, però que s'enfonsa per un passadís subterrani de km
per reaparèixer al Güell d'Et Joeu, una de les fonts de la Garona.
