Les grans unitats de relleu
Catalunya és un país força muntanyós. L'altitud mitjana s'estableix aproximadament al voltant
dels 600 metres, mentre que la mitjana als països d'Europa occidental és d'uns 300 metres.
Els relleus més elevats es troben al nord, a la franja pirinenca, mentre que els sectors més baixos, per sota
dels 200 metres, es limiten a la franja costanera, a la Depressió de l'Ebre i al fons de les valls fluvials. Entre
aquests dos extrems hi ha una extensa superfície que va des dels 400 fins als 1.000 metres d'altitud.
Es defineixen tres grans unitats de relleu: els Pirineus, el
Sistema Mediterrani Català i la Depressió Central.
Catalunya té més de 400 km de costa. La costa catalana és, en gairebé la seva totalitat,
rectilínia. Els únics dos accidents que sobresurten són el cap de Creus, al nord, i el Delta de l'Ebre, al sud.
El riu Llobregat fa de separador entre les platges de sorra
grossa, al nord, i les de gra fi, al sud. Al nord del Llobregat predominen les roques granítiques que, en
esmicolar-se, produeixen un gra gros. En canvi, al sud predominen les roques calcàries que es descomponen en sorra de
gra fi.
Al llarg del litoral es troben indrets de notable bellesa: la Costa Brava, al nord, amb petites cales rocoses i poblacions de
gran encant com Roses, Cadaqués o el Port de la Selva;
la Costa Daurada, amb platges llargues i sorrenques; el Garraf, producte del contacte de la Serralada Litoral amb el mar; el
Maresme...
Entre els llocs costaners destaquen les zones humides: els aiguamolls de l'Empordà, el Delta de l'Ebre i el Delta del
Llobregat.
La història geològica del país, que es
compta en milions d'anys, ha transformat profundament el territori. Aquesta evolució continua avui en dia, de forma
lenta però imparable, transformant el paisatge.
Catalunya forma part de la regió mediterrània occidental, en el sector meridional d'Europa que durant l'era
Primària era una conca sedimentària oceànica. Els materials que s'hi dipositaven es veien transformats a
causa de les altes pressions i temperatures. Les roques resultants (roques metamòrfiques, pissarres, gneis...) formen
el relleu paleozoic actual.
Al final del Paleozoic, cap al període carbonífer, es van iniciar els plegaments hercinians que van donar lloc
a una gran serralada que travessava el centre d'Europa fins a la Mediterrània. Aquest fet devia canviar les condicions
de la conca, els rius que solcaven les terres emergides aportarien materials més grossos: conglomerats i gresos, molts
amb empremtes vegetals. En els aiguamolls continentals es va produir carbó. També va tenir lloc una important
activitat eruptiva que va transformar els materials sedimentaris en ferro i plom, principalment.
Al final del plegament hercinià les condicions climàtiques van esdevenir més àrides.
L'erosió va actuar intensament sobre el relleu paleozoic fins a transformar-lo en un peneplà suaument
ondulat.
Al començament de l'era secundària, el Mesozoic, es van formar dos grans solcs sedimentaris en el territori
català, coberts per aigües tranquil·les i càlides. La successió de materials indica que el
nivell de les aigües va variar sovint durant aquesta era. Durant aquest període es dipositaren i es formaren
diferents materials, com els lignits del Berguedà i d'Osona o les calcàries de l'Empordà.
Durant el Terciari es van produir canvis molt importants: és el període on la fesonomia de les terres catalanes
s'apropa més a l'actual. Al començament del Terciari s'observen els primers símptomes de
l'orogènia alpina, que va suposar la formació dels Pirineus. Al començament, l'eix de la serralada
pirinenca va començar a aixecar-se lentament, pel contacte entre la placa euroasiàtica i la ibèrica, i
les aigües del solc pirinenc es van desplaçar cap al massís de l'Ebre, que quedà cobert. Es va
formar una gran conca sedimentària, que donà lloc a la Depressió Central. Aquesta conca estava
alimentada pels rius pirinencs, que van dipositar grans quantitats de materials. Aquests van formar potents masses de
conglomerats; són l'actual Montsant, Montserrat,
Sant Llorenç del Munt, la serra de Busa...
Durant l'orogènia alpina també es va formar el Sistema Mediterrani Català, així com una xarxa
hidrogràfica bastant similar a l'actual. Al final del període on tot això va tenir lloc, el Terciari,
també va començar l'activitat volcànica, que va continuar durant el període següent, el
Quaternari, a l'Empordà i la Garrotxa. D'aquest període, en el qual també van aparèixer els
humans, destaquen les glaciacions, que van tenir grans repercussions sobre el relleu, el clima, la vegetació i tots
els éssers vius del planeta.
Es calcula que van començar fa uns dos milions d'anys. Van haver-hi com a mínim quatre períodes
glacials. En algun període interglacial el clima va arribar a ser més càlid que l'actual. Aquestes
glaciacions han determinat el relleu de les terres emergides. En els Pirineus el darrer màxim glacial va tenir lloc
entre trenta i quaranta mil anys enrere. El límit de la neu permanent es situava al voltant dels 2.000 metres, mentre
que a l'actualitat està en els 3.000 metres al Pirineu.
Les glaceres van ocupar les muntanyes superiors a aquella alçada, formant els circs glacials, mentre que les
llengües de glaç o geleres descendien per les valls, la qual cosa ocasionava l'eixamplament d'aquestes en forma
de u. Quan la gelera es fonia a causa de l'augment de temperatura, els materials arrossegats es dipositaven a les vores i a
la punta de les geleres, formant morrenes i estanys.
Les llengües de glaç van assolir una trentena de quilòmetres de longitud en el sector meridional dels
Pirineus, i fins a una seixantena al vessant nord, i entre 400 i 600 metres de gruix. A la vall del riu Noguera Pallaresa es
va formar una gelera amb 52 km de longitud i 900 metres d'altura.
 Situem-nos |
 Un país mediterrani |